dilluns, 14 de juny del 2010

de weekend, amb grandeur!



Aquest cap de setmana gaudirèm de les delícies de la cuina francesa, aportarem la nostra cuina catalana i compartirem somriures amb la Marina!! Oh Yeah!!

Coses que ens hem de portar a la bodega del falcò mil.lenari:

Banyuls.
Galetes bretones.
Banyuls.
Rilletes d'oca.
Formatge artesà del Rosellò.
Unes cireres si s'escauen
i...
Banyuls??

diumenge, 13 de juny del 2010

de maridatges amb nota - vol III


Corríen els any 80.

Uns noiets catalans, confessem que una mica afrancesats i amb les retines plenes de verd-galícia, es desplaçen per primer cop a les terres del sud. Expectants i amb ganes de veure els colors pàl.lids d'estiu als camps extremenys. En un Renault 4 color groc canari, cotxe que és jubilarà ben entrat el segle XXI, que només aconsegueix els 120 km/h quan els seus ocupants tenen una fe absoluta en que ho aconseguirà.

Serà un estiu de descobriment, com no pot ser de cap altra manera. Per l'edat, per les persones que coneixeràn i per que la vida descobrint és molt millor que la vida descoberta. I les piscines naturals són millors que les de formigó i rajola. I les tapes a la riba del Guadiana són millors que les galetes de l'escola . I el cel nocturn de Torremejía, negre fosc, negre Pantone, és millor que la nit taronja d'extraradi.


El calor de la tarda, els fa seguidors de la migdiada cada jorn de 3 a 6 de la tarda. En un poble blanc que es congela sota la calor exagerada del sol extremeny. 40 grados y subiendo. Mañana dice que será peor.


I el gaspatxo, un vell conegut serà reconegut com a beguda fonamental. Indispensable. El que comença sent la millor de les begudes isotòniques tradicionals s'anirà depurant i sofisticant amb els anys. Gaspatxo sól, gaspatxo amb truita de patates ( a dins, con dos cojones), gaspatxo amb raïm,...

I sempre, a cada taula on apareix el gaspatxo, uns instants íntims i personals amb el record de la família prenent: el gaspatxo de la Paka a la seva cuina blanca amb despensa, al menjador de la Tita Brígida amb butaca sobre la tapa de l'antic pou, al restaurant del Valle del Jerte on em vaig demanar gaspatxo per postres,...

De fons s'escoltava la música, uns jovenets que prometen molt...com es diràn? ¡Ah si! Pata Negra.




Aquesta és la recepta del gaspatxo de la meva super-xermaneta Laia, un gaspatxo dels que més m'agraden dins d'una família on hi tenen la mà trencada en els gaspatxos!! La copio-pego tal com me l'ha enviada, hehe

Gaspatxo de la Laia

Ingredients:
2 kg tomatoes macos gazpacheros
2 pebrots verds

1,5 alls (de la gitana de Ripollet, lo ideal)

1 ceba tendra 'mitjana' (macona)

1 trosset de pa, a veure, com per un min entrepà (6 cm de llarg, perdó però es que no tinc el regle a ma)

sal i un bon raig d’oli d'oliva

Procediment:
tot això, ocupa en volum un parell de 'batidores', primer els 'colo' (ben finet, que no deixi passar les peles ni llavors...) desprès en un cassó gran barrejo les dues 'tongades' i els torno a 'colar' i al final los ponemos en los tuppers....(que no tengo, que los tienes tu en tu casa, a ver si vuelven a casa vuelven ...m’haig d’esperar al nadal ?)

...i el millor complement: una truita de patates amb ceba... talladeta en trossets, dins del bol del gazpatcho.... mmm

divendres, 11 de juny del 2010

de pollastres televisius

Ves per on, l'Àngel cuinant pollastre en una cita romàntica... m'hagués jugat un pèsol que l'Àngel era més de peix que de carn...



Nota mental: crear la etiqueta 'super quality and super natural cooking'

dijous, 10 de juny del 2010

de maridatges amb nota - Vol 2



La cançò que olora a l'Italia més canalla i alhora sofisticada. Decadent, fosca, alegre i escandalosa. Tots vem ser una mica Matt Damon a El Talentoso Mr. Ripley i tots haguèssim volgut ser-hi el dia que Sofia Loren li va revolucionar les hormones a en Clark Gable. Bé, haguèssim volgut ser en Clark...




Itàlia és moltes coses, però en bona part és pizza. Aquesta cançò fa olor de pizza i no és extrany sentir com la taralejo mentre preparo una pizza de pesto. Aquesta combinació la vaig descobrir a la 'pizzeria italiana' portada per tres alegres nois paquistanís ben a prop d'on vivía la meva cosina. A la part baixa del paralel.

Vaig trobar sensacional la barreja de formàtges amb salsa pesto i uns pinyonets per sobre per acabar d'assegurar la jugada. Quan surt del forn perfuma tota la casa amb aquesta alfàbrega potent. Visca l'alfàbrega. I els pinyons li donen un aspecte que no puc evitar que em recordi a una coca. Ara que venen les coques (per fí! que vienen, que vienen!!).

Un nou maridatge amb una boutade menys boutade que l'anterior, perque Carosone, Damon i Loren són uns cognoms de pedigrí i una mica d'aquest se li encomana a aquesta senzilla proposta.



Pizza starpesto

Ingredients:

Per al topping:

Mig got (o tres quarts, jeje) de salsa pesto de qualitat.
Una bona barreja de formatges (en el meu cas, emmental, mozzarella i una mica de barreja semisec).
Un grapat de pinyons.
Sal, oli, pebre.

Per a la base de la pizza:

Aprox mig kilo de farina.
Dos paquetets de llevat fresc (jo uso els del Mercadona)
Una cullerada de sucre
Aigua
Sal.

Procediment:

En un got poseu aigua tèbia, desfeu el llevat i poseu una culleradeta de sucre. El sucre activa el llevat.
Per a fer la base, poseu la farina sobre la taula ben neta, feu un 'volcà'. Aneu barrejant la farina i el liquid fins que pogueu amassar amb les mans. Ha de quedar una massa elàstica i ben hidratada (60-65% en pes d'aigua).
La deixem reposar (ideal dues hores). Quan ha passat el repòs li donem unes voltes més afegint la sal. La sal al final per a que no mati el llevat. Tornem a reposar una mitja hora.

Quan tenim la massa, l'estirem sobre la planxa de forn i li posem una base de formatge, per sobre posem repartida la salsa pesto i tornem a posar una mica de formatge. Salpebrem i al forn. Aprox. 15 mins a 200 graus.

Quan li falta un minut, li afegim els pinyons (no els torro, segons el que he après la salsa pesto no porta pinyons torrats per tant no tindría sentit torrar-los abans). Amb la caloreta ja agafen el punt. Quan surt del forn, acostumo a posar-hi una mica d'oli d'oliva per sobre.

Degustar-la amb aquesta deliciosa versió Jazzy és....una passada...



dimecres, 9 de juny del 2010

de-re-me-fe-sel


Ara que per fí tenim les coques de Sant Joan dibuixant perfil a l'horitzó a casa acostumem a entrar de plé a la temporada de les amanides. No sóm gaire originals en això, uns amb el biquini com a excusa i altres amb el termómetre com a raó, qui més qui menys aprofita l'estiu per gaudir una mica més de la clorofil.la amb vinagreta.

Dins de l'ampli ventall d'amanides fa temps, anys, que l'esqueixada em va robar el cor. Bacallaners impenitents, a casa sempre ha agradat molt aquesta barreja de colors i textures esqueixades. Li debem molts moments feliços. Sense anar més lluny, a la reina del meu cor li vaig arrencar un somriure la primera vegada que la va tastar. Gratitud eterna a l'esqueixada.

Per tant, amb el pas dels anys hem anat probant i tastant petites variacions de la mateixa. Sempre a la recerca del detall que ens la faci diferent cada vegada. Es clar que aleshores és molt fàcil que deixi de ser una 'esqueixada' per esdevenir una altra cosa. És cert, però quí es preocupa dels noms quan cerca la felicitat?

Avui us porto una combinació de plat+cançó. Ara que donen la tabarra dia sí i dia també amb la cançoneta de la Damm (Basté, para ja, pesat) inauguro la serie 'decuina maridatges de nota' on proposo un plat amb una cançó associada. Amb quin criteri? Amb la meva experiència vital, es clar. Espero que em perdoneu la boutade.

Boutade num1: Quan la super-xermaneta vegi que he triat una versió feta per el Canto del loco es pot desballestar de riure.Si, continuo dient que són un bunyol...però aquesta versió té un no se qué que qué se jo...és esqueixada total!




Esqueixada verda:

Ingredients:

400 grs. de bacallà dessalat.
300 grs. de mongeta tendra.
3 o 4 tomàquets vermells.
1 ceba tendra.
3 cullerades de Chimi-Churri.
Una mica d'oli d'oliva.

Procediment:

Esqueixem el bacallà al nostre gust. Sempre recordo que l'Isma Prados recomana fer-lo molt petit per a que la gelatina natural del bacallà emulsioni amb l'oli d'oliva. En aquest cas jo no li he fet gaire cas.

Rentem les mongetes i les tallem a bocins petits (veure foto). Les posem a una paella amb una mica d'oli i les anem coent lentament fins que estiguin fetes però no perdin tota la seva textura. Si, no es bullen a l'aigua i això ens permet no perdre ni un brí de sabor.

Tallem els tomàquets i la ceba tendra a dauets.

Ho barrejem tot al bol, amb el chimichurri i una mica d'oli. Podem rectificar de sal i pebre si volem. Una estona a la nevera per a que estigui fresquet i a gaudir!!

deformació friki

Nota 9/8/2010:
Un comentari anòmin a l'entrada i que agraim moltíssim ens informa que l'autor d'aquesta tira es en Fadri:
http://vixel.fadri.org/la-traumatica-infancia-de-kirby
Que posa a disposició pública gratuitament el seu talent.
Gràcies per el comentari i a l'autor per fer públic el seu talent, no se si li importa a algú més però a mi si que m'importa :)

En Kirby és una criatura de videojoc que té el superpoder d'absorBir(ejem) els poders i atacs dels seus rivals...

Via otakufreaks.com (referència original on ho vem trobar, no a l'autor que és http://vixel.fadri.org/la-traumatica-infancia-de-kirby)


dilluns, 7 de juny del 2010

d'Eureka (light)!!

Una bonica curiositat en certa manera culinaria: Qué pesa més, una llauna de cola light o una llauna de cola normal? Les dues són de 33 cl. es clar!!
Estàs segur/segura de la resposta?




Si posem una llauna de Coca-cola i una de Coca-cola light dins d'una peixera la primera quedarà situada sobre el fons mentre que la segona flotarà.

Com és possible si les dues estàn ben plenes d'aquest refresc globalitzat?
La diferència rau en que la Coca-cola de tota la vida porta sucre i la disolució de sucre fa que l'aigua guany en densitat.
En canvi, els edulcorants de la versió light fan precisament el contrari: disminueixen la densitat final de la mescla.

Per tant, i per a no portar la contraria al pobre Arquímedes (que bastant té amb 'lo seu')... si el volum ocupat per la llauna light és menys dens que l'aigua que l'envolta aquesta flotarà.

Es a dir, la llauna light pesa menys, que deu ser per això que engreixa menys que la normal, vaja, suposo, dic jo,....No?

divendres, 4 de juny del 2010

de ZAS!! En toda la boca!!

Avui, tot passant per devant del mercat de Barberà, comentàvem la meva super-xermaneta i un servidor que va ser el primer lloc del Vallés on vem veure la fusió de parades tradicionals amb supermercat dins el mateix edifici.



Tot i les meves inicials reticències, quan ho van fer a Ripollet, que és el nostre mercat de capçalera - La Boquería és el nostre mercat per a gastronomía major- la cosa no va resultar desoladora. A Ripollet de moment la gran majoría de parades continúen treballant.
A les parades es continúa somrient, com a mínim els dissabtes al matí que és quan hi anem i també quan suposo que tenen més clientela.

A tot això, i parlant del tema gastronomic, del tema mercats, de la diferència de qualitats i tracte sobre la compra a l'hiper...la nostra estimada amiga Ban (a.k.a. Vanesa) que té la barra de tenir vint-i-pocs anys ens deixa anar (així sense anestèsia ni res)...

- Home, es que les generacions joves ja no van al mercat. Les darreres generacions que hi compren són...doncs la de la meva mare....i...la vostra. Pero les de ara, ja res de res.

Sort he tingut que m'he pogut agafar del primer objecte que tenía a l'abast per no caure rodó a terra!!


Pensava que havía perdut el pastillero mentre em refeia, però no, el que passa és que l'havía deixat a casa al costat de les claus (una altra vegada). Que menys mal que estava la reina del meu cor a casa i m'ha obert ella.


Ara bé, ens hem rigut molt amb el comentari, tots tres. I demà penso anar igual al mercat. Perque si sóm la darrera generació, no podem faltar a la nostra cita amb l'història!! I sobretot, perque passejar per els mercats 'es chachipiruli' com diuen ara els 'jovens'.