dilluns, 7 de febrer del 2011

de winner filigranero is...

És dilluns i els nens de San Ildefonso digitals han cantat Bingo:

La guanyadora és Vanessa, de qui no tinc contacte i sospito que és lectora però no té blog. Per tant, siusplau, envia'm les dades al correu decuina arrobàarrobàcarteras decuina punt net.
Necessitarem el teu nom i cognoms, un telèfon de contacte i assegura't que ets fan de la pàgina del Facebook.

Espero que recordis de tornar a visitar a veure si t'ha tocat!! Com que no sóc Jack Bauer, en comptes de 24h tens de temps fins al diumenge. Si aleshores no t'has posat en contacte tornarem a fer girar el bombo.


Quan les tingui, li passo les dades al Restaurant Filigrana per a que contactin amb tú i ja com quedeu ... es cosa vostra. Moltes felicitats a la guanyadora i gràcies a tots per participar.

Igual no us ho creieu, però quan faig un sorteig em queda el saboret agredolç de no poder donar el premi a tothom...quin comentari tan blandurrio.

Nota mental: mai acabar un post amb un comentari blandurrio...




de blocus legio regia campanyae (II) + pdf

Continuem amb la crònica de la trobada blocaire de l'Empordà, primera part aquí.


Dies Saturni V Frebuarius MMXI - Partv secunda.
Crònica de l'historiador Anfibius Blocarius Màximus, escriba de la segona legió blocaire de l'imperi dels sentits.

Recordem que la legió blocaire està en campanya, ja ha guanyat la batalla dels formatges sota el comandament del general Caius Martí. I ara afronta la segona part per a conquerir la felicitat golafre: les melmelades i jalees.


Sota un sol tan brillant com la bondat de la dehesa Ceres, els legionaris ens asseiem al voltant de la taula, sobre un pati de paisatge empordanès i pastures verdes. Encerclant en habil tàctica i concentrant les nostres forces. Les melmelades cauran, us ho prometo.



Formem en cercle al voltant de la taula, on les jalees i mermelades d'El Rebost de l'empordanet ens esperen.

Penseu que en Manu ens suggerirà una tremenda complexitat del món de fer melmelades? De com de dificil és fer una melmelada excelsa? Que ens digui que els percentatges, equilibris i receptes són quelcom misteriós i fora de l'abast dels mortals? Es farà l'interessant i alquimista?

Doncs NO!!

En Manu en tres minuts ens deixa clar que fer melmelada és un acte simple, històric, senzill i amable. No he dit pas fàcil ni sense valor, que consti en acta.

Bé, no se si ell és conscient que ens ho deixa clar, però quan diu que la quantitat de sucre a posar en una mermelada és totalment lliure i que si només hi vols posar 100 grs. per cada kilo de fruita no hi ha cap problema... aleshores jo ja he captat la idea.





Quan coneixes una mica en Manu, ja veus que les seves dificultats no són la manca d'imaginació per trobar noves combinacions, o la manca de materies primeres ni cap problema derivat de l'ofici propiament.

El principal problema que ens transmet, es la sensació de trobar-se sovint embarbussat en una legislació reductiva i limitadora. Una legislació que l'obliga a passar per certs procediments, a anomenar o no anomenar els seus productes de certes formes. Es a dir, que l'obliguen a pensar i veure les seves melmelades d'una forma que -sospito jo- no és la que ell voldria.

Us poso un exemple, si sumes els ingredients que per llei ha de portar una gelea (o gelée, per favor que cool) resulta que sumen un 105%. No fa falta ser de ciències per entendre que la llei està mal redactada.
O que el mínim per a una gelea ha de ser de 60 graus brix. Això significa que les gelees sempre seràn uns productes ultra-dolços i si volem fer per exemple una gelea de vi carinyena... haurà de ser ultra-dolça. Legalment no podem tenir una gelea amb gust de vi carinyena!!


Paradoxal? I tant que sí!!
Per això les gelees d'el Rebost de l'Empordanet oficialment no es diuen gelea, sinó que es diuen 'llàgrimes' - salsa dolça gelificada-.

En Manu ens va explicar un anècdota: va visitar les oficines de consum amb la recepta de la seva gelea de vi i una gelea també feta per ell que acomplia la normativa respecte de la quantitat mínima de sucre.
Tothom (parlo del funcionariat present) va escollir la gelea amb gust de vi com a la més bona, però la llei diu que ha de tenir 60 graus brix de dolçor. No va poder ser, és més bona però no pots vendre-la com a gelea. Ens haurem de fotre, Manu.
Dura lex, sed lex
(la llei és dura, però es la llei)

Dura lex, sed lex? De debò? Aleshores com es que hi ha mermelades etiquetades com a aptes per a celíacs? Que potser tenen gluten les fruites?
Resulta que les melmelades que sovint trobem als lineals de supermercat contenen en alguns casos farines.
Farines? Però com farines? La melmelada no és fruita, sucre, aigua i un element acidulant?

Doncs sembla ser que algunes mermelades tenen un contingut de fruita tan baix (crec recordar la xifra del 2%) que en realitat el que porten majoritariament són farines per a donar cos i textura.
De fet, el que porten de fruita són els troços visibles i poc més.
I per això a nivell industrial resulta que tenim melmelades no aptes per a celíacs, una nova paradoxa. Com pot ser si les fruites no tenen gluten? Doncs ahhh...


En Manu amablement ens ha facilitat un dossier on s'expliquen moltíssimes coses interessants al voltant de la melmelada i les seves circunstàncies.
Li he preguntat si ho podia distribuir al bloc i m'ha contestat que sí, amb el que m'ha donat una alegria a mi i una estoneta de felicitat aprenent a vosaltres (o refrescant als que ja en sabeu molt)

Hi ha dues grans parts, la primera més occidental -i amb la que jo personalment em trobo més còmode- i una segona on ens explica una mica la seva manera d'utilitzar (utilitzar és haver après i assimil.lat, no?) els coneixements que va adquirir en els seus viatges a la India i paratges remots i orientals.



A destacar que en la majoria de casos, al Rebost de l'Empordanet utilitzen com a endolçidor el xarop d'agave en comptes de sucre. Aquest xarop prové d'una planta mexicana externament molt similar al mític Aloe Vera i del que també en fan el tequila.
Però no patiu, que a les mermelades només és dolçor sense alcohol.

No vull acabar sense donar la meva visió personal sobre un dels temes que vem estar comentant durant la xerrada.
Estic d'acord que molts dels reglaments i lleis estan fetes amb els peus, algunes son directament absurdes i a sobre els poderosos tenen els instruments per saltàrseles...
però jo no voldria pas que no n'hi haguès cap de normativa alimentaria. Com ja li vaig comentar al Manu en directe, el sentit comú i la confiança en el productor em desapareixen quan estic al lineal del supermercat.
M'estimo més que les grans marques tinguin marcs i reglaments dels que estic segur que sovint s'escapoleixen, però que en tinguin. No em vull ni imaginar la barra lliure...

En tot cas, i tornant a lo nostre, a casa ja fa un parell d'anys que haviem tastat les llàgrimes de pebrot del piquillo amb vermout (Izaguirre, de Reus. Per a més senyes i secrets).
Deliciosa i perfecta.

Aquest dissabte, sota el cel de l'Empordà vem tastar també les llàgrimes de Violetes, les llàgrimes de Pedro Ximenez, les llàgrimes de Gin-tònic i també dolç de tomàquet, de ceba,...


Sincerament totes bones, i algunes extraordinàries!! Les meves favorites són la de violetes (per lo suau del perfum floral i la bona combinació que farà a les vinagretes) i la de Pedro Ximenez (no sé que em passa amb aquest vi dolç que nopuedonopuedonopuedo resistir-me).
Aquestes dues han vingut cap a casa, es clar.

I queda per a la tercera part el dinar, el video i el poc que vem poder estar al celler Espelt... com veieu la jornada va donar molt i molt de si!!

diumenge, 6 de febrer del 2011

de blocus legio regia campanyae (I)

Gràcies Manel.

Que quedi clar, el primer és donar les gràcies per el generòs esforç de muntar la sortida, cercar els motius i complicitats, organitzar i coordinar. Gràcies Manel.

Un cop deixat clar el que ha de quedar clar, començem amb les bogeríes i les cròniques històricament inexactes de la realitat.


Dies Saturni V Frebuarius MMXI
Crònica de l'historiador Anfibius Blocarius Màximus, escriba de la segona legió blocaire de l'imperi dels sentits.

Com sempre que l'exèrcit inicia una nova campanya per a major glòria de l'imperi, una extranya excitació tensa recorre les tropes just abans de la batalla. Disposat a tot, el legionari blocaire s'adreça cap al punt de trobada per a començar les hostilitats.

El dia comença fred, però hem sacrificat a l'altar de la dehesa de la boira un bon cafè amb llet i una madalena. Esperem la seva clemència i que Helios - deu del sol- guii les nostres passes. Així serà.

Reunits al parking d'armes, el clic-clic de les càmeres esmolades es confòn amb els crits d'ànim dels blocaires.


La regia legió, per a demostrar la superioritat tècnica i tàctica divideix el seu front en dues seccions per a practicar la tàctica 'la envolvente'.
Mentre una primera cohort ataca les mermelades d'El Rebost de l'Empordanet sota les ordres del general Manu i la centuriona Rosita, un segón grup practiquem 'la envolvente' rodejant les instal.lacions de Mas Alba on produexien els seus fantàstics formatges.


Prima batalla cova forensis máxima.

La formatgeria de Mas Alba és una instal.lació situada a la part baixa del mateix mas, que fa també les funcions d'allotjament rural. Rural sí, antiquat no: la llet arriba directament desde els estables on viuen les cabres, situat a uns 300 metres. De forma que el cicle de la llet pateix la mínima manipulació i el mínim contacte amb l'aire.

A les mateixes instal.lacions, mentre contemplem una remesa de formatges reposant un cop acabada la fase de quall, en Martí -un dels tres germans que gestionen Mas Alba i el responsable de la producció de formatges- ens explica que el quall es fa sempre entre les temperatures de 22º a 32º.
Hi ha diversos tipus de quall, desde el quall vegetal fet amb herbacol (una mena de carxofa silvestre), fins al quall bacterià (de llarg el més lent i per tant el més arriscat) passant per el quall animal (fet al extracte d'enzims del quart estòmac dels cabrits).
Per a que us feu una idea, el formatge més fresc i que quallen amb bacteris triga unes 36h en quallar i reposar. En canvi el formatge cremòs que ells fabriquen el cuallen amb herbacol i el procès triga només 13-14 hores.

Els formatges un cop quallats són passats per 'la lira' i premsats. En funció del tipus de maduració que se li vulgui donar es premsen més o menys i es granulen amb la lira també de forma diferent.


Si volem un formatge cremós tipus torta, amb la lira ho treballen fins que queda un tamany de gra com una faba. En canvi, si volem fer un formatge tipus clàssic manxego (el de Mas Alba s'anomena 'Terròs') el gra ha de quedar del tamany de l'arròs.

Una cosa curiosa que funciona al revés de com jo havia imaginat és que un cop està treballada la massa, s'ha de premsar i com més temps ha de madurar el formatge, menys xerigot (menys aigua, en definitiva) ha de tenir. El xerigot dona un tóc amargant amb el temps. Per això en formatges de maduració llarga cal que n'hi hagi el menys possible. Els formatges així els premsen a 8 vegades més presió que els frescos per extreure'n tota la humitat possible.

Un cop el formatge està premsat baixa a la cova per a fer la seva maduració. La cova és totalment natural i està situada fora del mateix mas. Té els seus propis ferments de manera que acaba donant un gust particular als formatges que s'hi maduren.





Un cop visitada la cova, és el moment de coneixer a les cabres que produeixen la llet per a fer aquests deliciosos formatges. Les cabres viuen a uns 300 metres del mas en unes instal.lacions força grans a ull d'aquest humil escriba urbanium extraradii.
Les cabres són totes de color negre, de la raça murciano-granadina. No és la més productiva en quantitat de lleto però dona molta qualitat de la mateixa.



El que em sorpren al arribar és el sistema de classificació de les mateixes en collars de colors segons l'estat civil de la cabra: soltera, embarassada i mare recent.
Els cabrits van i venen sense por de les persones i les cabres em resulten uns animals curiosos i encuriosits: en comptes de fugir com habitualment fan les ovelles (inserte aquí su chiste verde al respecto), s'acosten per mirar-te d'aprop!!





Les cabres no seràn l'animal més inteligent de la terra, però són capaçes d'aprendre certes rutines, així que ja saben que si volen menjar gra del bó han de passar per la sala de munyir. Allà els espera un sistema on un cop fiquen el cap per menjar, ja no poden sortir fins que en Llorenç, l'altre germà -que fa de pastor- les allibera un cop la maquinaria les ha munyit.

Quan s'hi posen els dos germans, triguen unes tres hores en fer el proces complert. Són 250 cabres que de mitjana donen 1,4 litres/dia de llet cadascuna. Parlem de mitjana ja que quan acaben de neixer els cabrits cada mare pot fer fins a 2,5 litres. Aquesta quantitat baixa paulatinament amb el temps i en total cada cabra dona llet uns 7 mesos a l'any.
Per això tenen aquest sistema de regulació per colors: per assegurar que tenen llet durant els dotze mesos de l'any.

Alimenten les seves cabres amb producció propia de palla i cereals. Tenen una aposta en aquest sentit ja que els cabrits mamen de les mares en comptes d'alimentar-se de llet en pols tal i com es fa a moltes explotacions més intensives. 'Perden' un 20% de la producció de llet però guanyen en qualitat dels cabrits (entre altres coses, és més dificil que es posin malalts).

Ara aquest escriba es pren un descans, que no vol tenir el síndrome del escriba-carpiano de tant escriure sobre el papirum. Fins aquí us he explicat la primera part de l'excursió i alguns petits fragments de video.
A la propera la batalla de les mermelades, el dinar, el celler Espelt,...


Potser hem guanyat una batalla, però encara tenim una guerra per disputar!!

Next chapter:




divendres, 4 de febrer del 2011

de black is the color


Un petit avis per als navegants (old-fashioned pun intended) barcelonins o rodalíes: Aquesta setmana es celebra la setmana BCNegra 2.011. On es munta un homenatge-sarau-marketinià dedicat a la novel.la negra a la ciutat comtal.

Doncs com tot en aquesta vida, també té la vesant gastronòmica, en concret uns menus basats en receptes que apareixen a la serie de novel.les de Carvalho escrites per l'inconmensurable Vázquez Montalbán. En això no han sigut gaire originals, però es que en Manolo -perdò per les confiançes- es mereix tots els homenatges i reconeixements gastronòmics del món.



"Barceloneta Cuina és una associació gastronòmica sense ànim de lucre que defensa
l’amor per la cuina, el producte i la tradició de la cuina d’aquest barri mariner de Barcelona. BCNegra els ha proposat el repte d’elaborar menús des de la perspectiva del cèlebre detectiu i gran gastrònom Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán.
A Can Solé, a Can Ramonet i a La Mar Salada han fet menús inspirats en els gustos de l’escriptor barceloní. Al Somorrostro, al Kaiku i al Lluçanès s’apropen al detectiu actualitzant, amb el seu toc personal, el receptari Carvalho.
El preu dels menús oscil·len entre els 30 i els 50 €."


AQUÍ teniu l'enllaç a la web general, i AQUÍ l'enllaç a la pàgina de les activitats gastronòmiques.
Així que si encara no teniu decidit on podeu dinar o sopar demà, ja teniu una negra opció de saborosos menús negres.

Molta sang i bon cap de setmana!!

d'altres salses són possibles!!

Una recepta de salsa de pebrots. Molt fàcil i rapideta amb menció especial per a la twittaire Susiquiu que ahir demanava la recepta de la salsa dels nyoquis amb salsa de pebrots.


És recepta molt senzilla i directa que faig servir sovint per a acompanyar tant a unes patates cuinades a l'estil 'patata brava' com uns nyoquis. També funciona amb la pasta, però aquí ho faig servir mes rarament i en aquests casos li afegeixo unes anxovetes picades.

Fa uns anys vaig arribar al nivell de saturació de salseta de tomàquet.
Són taaaaaaaants anys amb el tomàquet com a base de salsa a l'escola, al menjador universitari, al frankfurt de la cantonada, ... que fa un temps vaig decidir buscar alternatives per a variar una mica el paisatge.

Una d'aquestes alternatives és aquesta salsa de pebrot vermell, que anàlogament al sofregit de tomàquet admet variacions diverses i condimentacions fantasioses per a cada ocasió.
Llògicament és més dolceta que la del tomàquet, però a mi aquesta característica ja m'agrada. I té l'avantatge que mai et sortirà àcida, que en el meu cas és un bonus afegit.
I tot això sense caure en l'extrem oposat, que és afegir crema de llet (que ara n'hi diuen nata líquida) a totes les salses.

Es clar que també faig salsa tomaquera de vegades!!
No es tracta d'obrir un debat sobre si salsa de tomàquet sí o salsa de tomàquet no. Estic segur que molts de vosaltres, gourmets de mena com sou també en feu moltes i variades salsetes.
Però penseu globalment, penseu en els menús de polígon, penseu en les patates de la veina, ens els menjadors de l'escola,... hi ha un abús de la salsa de tomàquet?

Hi ha vida més enllà de la salsa de tomàquet.



Nyoquis amb salsa de pebrots.

Ingredients:
Una bossa de nyoquis (també els podeu fer vosaltes, es clar)
Tres pebrots vermells ben carnosos
Una ceba tendra gran
Una pastanaga gran o dues mitjanes
Sal, oli, pebre.
Mig gotet de Xerès.
Procediment:

Tallem la ceba en bocins petits i la posem a sofregir en oli d'oliva.
Rentem bé els pebrots i la pastanaga i els tallems a bocins d'aprox. 1 cm o 1,5 cm.

Podem escollir en quin moment aboquem el pebrot i pastanaga sobre la ceba. Com a concepte general, en el moment que hi aboquem els ingredientes, la ceba ja no es caramelitza més. Per tant va a gust del consumidor i fins i tot del dia si la volem només translúcida o la volem caramelitzada.
En tot cas, un cop ho tenim tot barrejat ho deixem a foc suau i li afegim la sal i el pebre.
A meitat de la cocció li afegim el xerés i el flambejem (també el podem deixar evaporar i llestos).

Quan tot està ben cuit, ho passem per la trituradora i ho colem per a que quedi una salsa ben fineta.

Per a fer els nyoquis no tenim pèrdua: en una olla ben gran, amb aigua i sal, els aboquem en quant comença a bullir vivament. Quan tornen a sortir a la superfície ja estan. Es recullen amb una escumadora i els posem ràpidament amb la salsa per a que no s'enganxin uns amb els altres.

El resutat, una bona carmanyola bona, bonica -quins colors no?- i barata!!

dijous, 3 de febrer del 2011

de llàgrima fàcil


Tots hem sentit a parlar de les llàgrimes que fa el vi a les parets de les copes, i també que són una bona forma de saber el grau d'alcohol que té el vi en questió.
Desde que ho vaig sentir per primera vegada sempre em va cridar l'atenció aquest curiós fenòmen.

En voleu saber l'intríngulis?

El vi és principalment d'una barreja d'alcohol i aigua. Siiii, ja se que és una mica més, però a efectes lacrimals és bàsicament alcohol i aigua, heh.

A les copes, tenim sempre una pel.lícula molt prima de vi sobre les parets. A això ajuda un fenomen anomenat capil.laritat que tractarem un altre dia.

En aquesta pelicula lateral de vi a la copa, tant l'alcohol com l'aigua es van evaporant.
Però alerta!! l'alcohol ho fa més ràpidament > (l'alcohol té un menor punt d'ebullició o sigui que a mateixa temperatura evapora més ràpidament que l'aigua).
De manera que el líquid que recobreix la paret acaba amb una major proporció d'aigua que el vi original.

Fem aquí un petit incís sobre el que és la tensió superficial:
La tensió superficial és pot explicar com la força amb que les mol.lècules dels liquids s'atrauen entre elles.
Per això una gota és esfèrica: perque les mol.lècules d'aigua s'atrauen entre si formant una esfera que és la estructura que permet que estiguin més aprop unes de les altres.


La tensió superficial de l'aigua i de l'alcohol es diferent. És molt major la de l'aigua que no pas la de l'alcohol.
Per tant,a les parets de copa hi ha més tensió superficial que al vi perque tenen major proporció d'aigua.

Els sistemes naturals tendeixen sempre a cercarl'equilibri amb la menor energia possible.
En paraules senzilles això vol dir que de forma natural els liquids implicats fluirant cercant equilibrar les dues tensions superficials.

Aquest és el efecte Marangoni!

En aquest cas el vi tendeix a pujar per les parets per fer disminuir aquesta diferència de tensió superficial. Com que perdem alcohol per evaporació, el vi 'puja per la paret'!!




Com més alcohol té el nostre vi, més gran serà el procés d'evaporació. I per tant més quantitat de liquid pujarà per la paret de la copa buscant equilibrar les tensions superficials.

Continuarà pujant liquid fins que l'altra força present entra en acció: la força gravitatoria.

El pes del líquid acumulat venç i fa que la gravetat formi aquestes 'llàgrimes' que llisquen cap avall per les parets de la copa.
Per això com més alcohol té el vi, més quantitat de liquid aconseguirà pujar abans de que es formin les llàgrimes.
Per això la forma i tamany de les mateixes és una bona forma d'avaluar el contingut alcohòlic del vi.

Així doncs, la propera vegada que, copa en mà, algú ens cridi l'atenció sobre les llàgrimes a la mateixa, ens podrem fer els interessants i dir que és per causa de l'efecte Marangoni.
Es clar que està per veure si això ens obrirà o tancarà portes, hehehe.


dimarts, 1 de febrer del 2011

descompte ... del 100%?!?

Voleu sopar al Restaurant Filigrana ...


La direcció del Restaurant Filigrana ens ha ofert una possibilitat als blocs que hi vem fer AQUESTA VISITA:

Podem sortejar entre els nostres lectors un sopar free, gratix, patillero total, per a dues persones.
Es veu que no en van tenir prou amb nosaltres, que ara volen coneixer a la nostra clientela habitual!! Claríssimament, estem perdent facultats.


No cal que feu res més que deixar un comentari en aquesta mateixa entrada, i fer-vos seguidor de la pàgina del facebook del restaurant. (clica AQUÍ).


El sorteig serà celebrat sense cap notari per els Nens Mutants de San Ildefonso.
El proper dilluns dia 7 de Febrer, anunciarem quina parella humana ha estat la guanyadora!!

De moment, estan mirant d'asajar i trobar-se en condicions per al dia del sorteig...


PD:
Donat el dubte sorgit aclareixo: el sorteig del sopar és en serio. Lo dels nens gamberros i tal... collita pròpia estil me, myself and I. :-P

desaaaaaap

Els experts recomanen consumir cinc cops al dia clàssics contemporanis versionats amb fruites.




Li somriem una mica a la vida o qué?