de cervesa a la estratosfera, quin refrescor! (video relaxant del divendres)

Enviar una llauna a la estratosfera a 30 kilometres d'alçada i a -60 graus Centigrads no és una forma gaire econòmica de refredar una cervesa, ni gaire pràctica, ni gaire ecològica si m'apreteu.
Però sí que ho és d'obtenir un bonic video candidat a viral i també un bonic video relaxant de divendres per la tarda. O no?

Uns nois fent servir globus metereològics per a fer un test de les noves etiquetes de Coors Light: les mateixes que indiquen quan la cervesa està prou freda canviant de color amb la temperatura.
Es clar que alguns mitjans no s'han assabentat i es pensen que només es tracta de refredar-la molt ràpid, naaaaah.

Em queda el dubte personal de si la llauna porta realment cervesa a dintre, i quin seria el comportament de la mateixa en el cas d'una baixada extrema de la presió exterior...Implosion moment? pecata minuta en tot cas. Aquí el que es tracta és de gaudir del fucking awesome termòmetre!! :D

del dia que cambió el curso de la guerra: Churchill i la xocolata

El dia en que els Nazis van voler matar a Churchill aprofitant-se de una de les seves humanes febleses: la passió per la xocolata. Un altre reportatge de rigor històric en col.laboració i Join Venture amb el Daily Mail en aquest article.

"Secret wartime papers exchanged between MI5 officials reveal that the Nazis’ plans to conquer Britain included a deadly assault on Sir Winston Churchill with exploding chocolate.

Adolf Hitler’s bomb-makers coated explosive devices with a thin layer of rich dark chocolate, then packaged it in expensive-looking black and gold paper.

The Germans planned to use secret agents working in Britain to discreetly place the bars of chocolate - branded as Peter's Chocolate - among other luxury items taken on trays into the dining room used by the War Cabinet during the Second World War."

 
"Documents secrets en temps de guerra intercanviats entre els funcionaris de l'MI5 revelen que els plans dels Nazis per conquerir Gran Bretanya va incloure un assalt mortal a Sir Winston Churchill amb xocolata explosiva.

Fabricants de bombes d'Adolf Hitler van recobrir artefactes amb una fina capa de deliciosa xocolata negra, embolicada en paper negre amb lletres daurades.

Els alemanys planejaven usar els agents secrets que treballen a Gran Bretanya per col · locar discretament les barres de xocolata - amagada com de la marca Peter's -, entre altres articles de luxe a les safates al menjador utilitzat pel Gabinet de Guerra durant la Segona Guerra Mundial"

Quan pessigàves fort, molt fort la xocolata per a separar-ne un trocet s'activava el mecanisme i explotava als 7 segons.


Argumentaraaaaaaan que és absurd esperar que un Primer Ministre de Gran Bretanya no noti al tacte que allò no és xocolata sino una caixa metàlica amb una fina cobertura per sobre!

Argumentaraaaaaaan que no te sentit que tot i aquest tacte extrany el Gran Churchill pessigui molt fort l'artefacte, tant fort com per a seccionar la cobertura metàl.lica de la mateixa, tot intentant separar un troç que portar-se a la boca.

Inistiraaaaaaaaaaaan que haver d'esperar 7 segons (eficacia alemana, heh!) desde que la pessigues i apareix la làmina de metall fins que explota la bomba és un temps excessiu que permetria fugir fins i tot a un gordecho amb bastó i bombín.

Fal.làcies! Mentides! Conxorxes i Conspiranoies!!

La veritat és que aquell dia en que un agent del MI5 va demanar a un dibuixant que li fes un dibuix d'una possible bomba amagada dins una tableta de xocolata va ser el dia que 'cambió el curso de la guerra'!
Ens han venut que va ser el dia dels canyons de Navarone, o el dia en que un equip sencer de futbol va empatar (probablement eren presoners-jugadors del Espanyol?)

Jo us dic No! Poble, desperta!
La historia oficial la escriuen els guanyadors per pixar-se a la boca de la veritat! I la veritat aquest cop ens l'ha mostrada el Daily Mail, garant del rigor i el piriudisme de raça. Churchill i la xocolata, aquesta és la veritat.

Com a bonus, aquest bonic reportatge de la mateixa qualitat periodística que he vist al mur de FB del Roger 'ambcompte.net'. Rigor, rigor everywhere....

de pollastres disfressats de Napoleó. Literalment.

En algun moment un gestor del Smithsonian Institute va decidir que vestir pollastres com a grans figures històriques era una bona idea. Per promocionar la institució, per a acostar la història a un nou public gourmet, per a divertir-se amb los chicos del laboratorio... qui sap el que li va passar per el cap.

Aquí teniu l'enllaç a la web del Smithsonian, no és un fake. #estàpasando

Aquest enllaç me'l va fer arribar la Laura Solanilla (gràcies guapa!!!) i he trigat un parell de setmanes en processar la informació: No era fàcil decidir en quina categoria cal etiquetar una feina tan bona: ciència, marketing brillant, història, basura.

Ens han preparat i disfressat uns pollastres  vestits de Napoleò, Abraham Lincon o Jackie Onassis.
Crus, ostia! Com deien els grans Faemino y Cansado... ¡Empánelo por lo menos!

Ara que no em direu que les ulleres flotants no tenen un nosequé hipnòtic que quesejo...

I jo pregunto: si aquesta merda l'hagués parit un gestor de museu de cass, un gestor nostrat de pressupostos retallats... no em puc arribar a imaginar els adjectius que sortirien per les meves tecles.
Ara, que si això arriba de la terra del marketing, les oportunitats i el showbussines suprem deu ser que aquesta merda és merda de qualitat. Merda de la bona.

de comencem Agost amb un Ramsay somriure o qué?

També treballes a l'Agost? Podriem citar raons macro i microeconòmiques per a considerar que en realitat ets afortunat! Però si de tota manera necesites un somriure per a arrencar el mes... sempre pots acudir al mestre Gordon Ramsay.
Un crack que mai falla. Long life the Ramsay!!

de vida de lombriz: Masa madre de Daniel Jordà en 4 fases.

Que la fracció digital de la vida moderna no només serveix per alimentar l'ego i l'exibicionisme és una de les veritats més palmaries que m'he anat trobant en aquests més de cinc anys de blog. Darrera altres blogs i entorns digitals he acabat trobant persones extraordinaries capaces de fer més lluent el camí dels que tenen al voltant 1.0 i 2.0.
No importa que els governants s'omplin divendres a divendres de fets on el que compta única i exclusivament són les xifres, jo afirmo que en realitat lo important són les persones.

Ahir justament em vaig tornar a trobar amb un d'aquests exemples meravellosos de creativitat, enginy i inventiva. La unió del mestre (i putu Xef) Daniel Jordà de Panes Creativos i una seva apasionada deixeble que porta més entusiasme a les venes que cent Pequeños Saltamontes dando cera puliendo cera.
Cristina Sánchez, membre del Comando Maresme, seguidora molt hardcore de Delafé y las Flores azules i per sort ...encara no blocaire perque sen's emportaria tota la clientela amb aquesta inventiva i energia!! Heh!

La masa mare en la fase 3... i la seva guardia sideral pretoriana...vigilant que no vingui en Darth Baker.

El mestre Jordà va posar en marxa l'experiment de guiar desde Facebook a tots aquells que volguéssin criar a casa la seva pròpia massa mare. Un pla en quatre fases d'amor i paciència on els petits detalls marquen la diferència.
La Cristina -que és mestre d'escola- ha decidit fer-ne un resum en estètica pissarra 1.0 i compartir-ho amb la resta que no hem pogut estar atents al dia a dia però que tenim molt d'interés en la 'recepta' de la masa mare...

"A l'estiu sempre sempre porto "vida de lombriz": no poso el despertador, no li faig cas al rellotge, entro, surto, cuso, a vegades cuino... a vegades no... la vida transcorre tranquil•la...
Però aquest estiu la meva "vida de lombriz" s'ha vist feliçment ultratjada per el putu Chef Daniel Jorda i la seva proposta de fer massa mare a través del facebook.

Set dies intensos d'amassar, remenar, barrejar, aprendre, somriure, esperar, olorar, amassar, tastar,remenar, barrejar, esperar, sorprendre, riure, compartir, escoltar, llegir, fotografiar, de guerra amb Darth Baker, esperar, somriure...

Set dies que han fet que m’apassioni molt més més pel món del pa i tot gràcies al gran Chef Daniel Jorda i tots els seus entusiastes i seguidors que han fet la massa mare!"


Clicant a les imatges les podreu visualitzar amb més detall i nitidesa.

I no us penseu que no hi tinc un interés espuri en tot aixó: aquest blog va neixer també per a ser una mena de receptari personal i ara que no tinc temps de decidar-me a criar massa mare em va bé aquest fantàstic resum diagrama per a poder-ho fer quan la vida em doni tempoxigen.
Suposo que algun dia arribarà.

Aquí us ho deixo doncs, per a que ho pogueu consultar també vosaltres i en podeu treure el rendiment que es mereix tant l'esforç generòs de divulgació del mestre com l'alegria creativa de la deixeble. Sincerament, Daniel i Cristina... sou un EQUIPAZO. Una abraçada als dos.

Un post refrescant (i friky), que fa falta!!

A la canícula estival li podem posar una mica de frescor divertit... no?

Jedi, apartate del sol. En el lado oscuro se está más fresquito.

Alerta a les combinacions de sabor...
mate&Rum per al Che Guevara i xiclet dels anys 90 per al pot de pintura en spray, heh!

Un polo infernal Montoro&DeGuindos Special Edition!!

En fí, frescor friky per a la retina...

Via Wired

de vermuts vermells i generosos, bars i fologüers

El millor dels blocs són els blocaires, em repeteixo lleugerament -ho sé- però hi ha veritats que millor repetir i llençar a la cara d'entrada, a calzón quitao i amb reiteració.
Avui he tingut vermut vermell i generós amb lacuinavermella i cuinar és generós. Es a dir, i centrant-nos en el substancial: amb la Txell, en Kike i el Manel.

Hem fet un vermut en un bar de plaça. Un lloc on parlar llargament de les nostres alegries i preocupacions. El mestre Puyal segur que tindria una bonica expresió ben culta i nostrada per a descriure-ho -cal esmenar la parla-. Però jo que sóc un humil servidor del byte educat en la facultat de Física simplement ho puc descriure com el lloc més adhient.

Per que a veure, ara que ja ha passat la tecno-moda, i lo veritablement emocional torna a ser alló que ens fa somriure el cor. Ara que per a sentir-se afortunat de prendre una tapa no fa falta dipositar amb fervor les natges sobre una cadira de disseny signada per un dels protagonistes del Barcelona Fashion Week. I encara diria més: ara que la crisi ens té convenientment agafats per l'escrot econòmic -i apretant la filla de puta-...

Ara descobrim que el bar de sempre on prendre els seitons en vinagre i les patates braves és una joia que  cal conservar!!

I mireu, més val tard que mai. Però #nomejodas.

I també aquells que mai veu perdre les vostres essències vagi per endavant les meves disculpes. Generalitzo, o sigui, m'equivoco. Però no en lo substancial, perque el cert és que la nostra existència de nous rics ha decaigut des del cel dels estels michelinians al terrenal gastrobar. I cap problema amb els bons gastrobars, però encara hi ha tot un món que no només cal redescrobrir, un món que cal conservar.
Una dècada i mitja per l'ascens i la caiguda dels nostres obscurs desitjos gastronòmics com el recorregut vital d'aquell heroi psicodèlic: Ziggy Stardust.

Tot un sector gastronòmic que curra sobre planxes en cuines acalorades ens espera amb els braços oberts. I en aquest sentit vull també destacar i afegir-me amb tota la humilitat del món a la iniciativa fantàstica de Roberto el pingue i la seva campanaya "Hagamos algo. #fologüers" per a la reivindicació dels racons on l'autenticitat no és que es recuperi: és que mai va marxar.

Al matí de somriures i vitamina D que ens ha regalat la vida li poso una mica de música per acabar. Una cançoneta del Ziggy, el crack que tocava la guitarra amb l'esquerra i que com manen els cicles de la vida va tenir el seu ascens i la seva caiguda. Tots caurem, es inevitable. Però millor fer-ho en bona companyia i un bon vermut :)

de video recepta ¿Eh? ¿De que me hablas? ¿Eh? ¿Que receta?

Aquesta és la recepta de la butterbeer que surt a Harry Potter en versió video. Un engendre que no se si a algú li pot venir de gust preparar per als seus fills aquest estiu. En tot cas, per a valorar la capacitat didàctica del mateix, he fet una enquesta entre un selecte grup de visionat i aquests són els resultats.

Un 90% de les dones han vist el video i han entés la recepta. Els ha semblat una marranada sense interés.

Un 10% de les dones no han acabat el video perque només hi veien dos ianquis fent el capullu.

Un 100% dels homes al acabar no sabien quin era el tema del video, ni tant sols que tractava d'una  recepta i es mostraven disposats a tornar-lo a visionar: 'a veure si aquesta vegada sí que m'entero del tema del video'.

En fi, si els ianquis són capaços de promocionar la nova peli de ALIEN dirigida per Ridley Scott (director original de ALIEN!!!) amb la frase 'del director de Blade Runner y de Gladiator'...
un ja té clar quí és el poble que millor domina l'impacte publicitari visual.

de la república Hips!dependiente de mi casa

http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/60245740/