diumenge, 4 de juliol del 2010

de payback

Com vem prometre i explicar en el post de desitjos acomplerts, Llepadits i un servidor aquest dissabte vem portar el berenar a Catalunya Ràdio, al Vist i no vist. Aquest programa 2.0 és tremendo per coneixer i contactar gent interessant per la xarxa. Les fotos són de laf_user





La idea de fer el púding de croissants la vaig treure de la Gemma, tot i que al ser dolç al final vaig fer servir ous i llet per a coure'l. La salsa d'albercocs i llimona...improvisada i molt bona.
Els carquinyolis són fets amb la recepta els que ens va donar la gran Carbó en un curset del Caprabo.

Es va acabar tot!! Vaig marxar a casa ben cofoi!!

I a sobre, vem veure en directe La Banda Municipal del Polo Norte. En prèvia del concert que faràn aquest divendres a la sala Sidecar. Us hi apunteu? Nosaltres tenim la data marcada al calendari!

divendres, 2 de juliol del 2010

definició autoreferent


Una pizza és aproximadament un cilindre baixet...per tant, el volum que ocupa una pizza és exàctament = Pi x Z x Z x A .
On 'Z' és el radi de la pizza i 'A' es l'alçada de la mateixa.

Deliciosament autoreferent, oi?

Via microsiervos

Nota:
Per als que m'heu dit que us perdeu amb el tema, és un joc on es canvía la notació comú del volúm d'un cilindre:


degeneres falls in love.

Ho ha posat avui al twitter en Txaber



¿Es un pájaro? ¿Es un torbellino? ¿Es un chef? Es, simplemente, Jose Andrés al show d'Ellen Degeneres.

dijous, 1 de juliol del 2010

d'estrena a la 'teleté'

Avui per la nit estrenen un nou programa a Antena Nova que per una vegada tracta sobre la cuina professional. Sense famosos, famosets, actors, cantants ni voluntariosos espontanis.

Personalment reconec que el que més m'agrada d'un restaurant és la cuina, la curiositat per veure com treballen, quines tècniques fan servir i com s'organitzen en molts casos és superior a les ganes de menjar els plats que hi preparen.


Momento batallita: quan vaig estar treballant a un restaurant per pagar-me els estudis, vaig preferir el lloc de treball a la cuina que el de sala tot i fer 2h més cada dia i cobrar el mateix. La cabra tira al monte.


El programa està protagonitzat per Gordon Ramsey. Segons la web d'Antena nova és el xef anglès més famós de la historia.
Ahm, posmuybien,.
Jo no el coneixía tot i que el currículum és impresionant. Estrelles a gogó, restaurants en propietat i paisos en multitud. Però jo, famós famós i anglès anglès, conec en Jamie i en Henston.

Ho diuen els de la tele serà, per tant, mentida.

La gràcia del programa està en que el 'muyayo' agafa restaurants de trajectoria tirant a submarina i els mira de redreçar. Espero que el tó no sigui massa agressiu, perque a les cuines el llenguatge sól ser directe i contundent...poden saltar guspires.

No em negareu que el paio té més aviat aire de sargent alemany que de xef anglès. És més, diria que al prenda me l'he trobat aquest cap de setmana a Lloret.

Els dijous per Antena Nova a les 22.30h (aprox, no sigueu pejigueras amb els horaris per que no tallaràn els anuncis per molta mala llet que gasti en Gordon).

dimecres, 30 de juny del 2010

de Northern Exposure

La marca Galicia està associada a productes de qualitat. Galicia Calidade. S'hi han gastat diners en que hi fem aquesta associació mental. Galicia = Calidade.


Els gallecs tenen orgull per lo gallec. I ben fet que fan, entre altres valors tenen uns productes i matèries primeres de qualitat contrastadíssima.

Fins i tot hi ha il.lustres blocaires gallecs com en Jorge Guitián capaços de plantejar com continuar un camí d'excel.lencia fugint dels muntatges cutres i sense valor gastronòmic:

En resúmen, en este pais que, al menos de cara a la galería, quiere apostar por la gastronomía, seguimos poniendo dinero público para divulgar y promover el vino peleón y seguimos considerando que eso de la cocina de vanguardia no tiene interés para la formación de los estudiantes de cocina y gastronomía.

Doncs bé, agafa un llest, al que no conec ni en tinc ganes. Munta un tinglado anomenat Maris Galicia que gira per tota Espanya. Suposadament com a mostra gastronòmica de les excel.lències galaiques.




Nosaltres hi vem anar després de fer un matí al Cosmocaixa. Tenint una galega reinant al cor, tot el que faci olor celtiña és un punt de visita obligada i un just reconeixement a la seva generositat.

Va ser la crònica d'una mort anunciada.

El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. PAM!

Nosaltres ens vem aixecar del Planetarium sabent que quan veus fum, hi trobes foc. Erem els Santiagos Nasar del dia, però......però ... i si? .... I SI?

Pues no. No, no y mil veces no. PUM!

El tinglado és una carpa enorme, trufadeta l'entrada de papers per terra i amb un kiosk per a comprar tiquets degustació.

A l'esquerra uns stands on venen pà, cervesa, pop amb cachelos i marisc apilat en un liquid que potser algún dia va ser aigua de mar. A la dreta unes taules de picnic llardoses posades com si fos el menjador de campanya de MASH. Sense respatller, enganxades a la taula, taules aptes per a la guerra de Corea, no per a gaudir d'un producte de primera qualitat.
Amb el terra brut. Sense aire condicionat. Amb plats i coberts de plàstic. De plàstic!!





dilluns, 28 de juny del 2010

de maridatges amb nota - Vol 3


Tot està connectat,

Ahir parlava de Band of Brothers, serie musicalment conduida per Michael Kamen. Músic de formació clàssica (amb perdó dels cafetaires de nit, no he sabut trobar una expressió millor) que va saber conectar amb el món de la música dura i fosca del rock més metàl.lic.


El rock no és només fosc, es clar.

Per que en realitat de rock n'hi ha molt i de molt diferent. Sovint la impostura de les formes disfressa de foscor composicions fortes i brillants. A finals dels 60, quan els Beatles van editar el seu Àlbum Blanc, el món occidental bullía entre somnis psicodèlics, flors hippies i fogueres de sostenidors.
En efecte, va ser un somni. Uns quants anys desprès el pèndul de la vida va concluir el seu viatge de tornada i va arribar l'Àlbum Negre dels Metàllica. Principi dels 90 i lletres dures, seques i contundents.

Exit light
Enter night
Take my hand
We're off to never never-land

Something's wrong, shut the light
Heavy thoughts tonight
And they aren't of Snow White
Dreams of war
Dreams of liars
Dreams of dragons fire
And of things that will bite, yeah
S'apaga la llum
Entra la nit
Pren la meva mà
Marxem a la terra del mai més
Alguna cosa està malament, encèn la llum
Pensaments de metall aquesta nit
I no són els de Blanca Neus
Somnis de guerra
Somnis de mentiders
Somnis de dracs de foc
I de coses que mossegaran, Yeah.

Tot està connectat, i el talent sovint forma xarxes i conexions creatives, també amb inevitables interessos econòmics. El mestre Kamen va enregistrar aquest disc de metall simfònic. On hi hagi un euro, hi trobareu els Metallica.
El resultat, fanboys de la duresa apart, és espectacular. La qualitat simfònica del mestre és indiscutible i sense acabar de lligar un matrimoni perfecte, la parella funciona més que de sobres.


I si la corda i el vent cuallen amb la veu prodigiosa de'n James, també ho fan l'arròs negre i les seves profunditats saboroses: suquet, sípia, ceba, músclos, mongeta tendra,...un discurs soterrat. Però l'impostura del color no pot amagar la vida: sabor, potència i també... alegría de viure.



Arròs negre (Arroz negro)

Ingredients:

Una ceba de figueres
Quatre o cinc sobres de tinta de calamar o de sèpia (que ni hagi eh, el volem negre!!)
suquet de músclos (o de lluç, o de peix de roca,...el que tinguem)
Una sèpia
Mig kilet de sèpia tallada a troçets
Mig kilet de mongeta tendra
Mig kilet de carn de músclo
Un pebrot verd i un pebrot vermell.
Arròs bomba o un arròs de qualitat que xucli molt bé.
Sal, oli, pebre.

Procediment:
Tallem la ceba en brunoise i la posem amb oli fins que es queda translúcida. En algunes zones de l'empordà l'arròs negre es fà caramelitzant la ceba fins a que estigui molt torrada. Però jo faig servir la tinta.

Posem els pebrots talladets també i quan estàn tous li posem la mongeta tallada molt petita. La fem directament a la paella, sense coure abans. També hi posem la sèpia i quan ja tenim tota la base preparada hi afegim l'arròs. Buidem la tinta i remove l'arròs durant uns segons.

Aboquem el suquet i ara tenim dues opcions: coure 18 mins a la cassola o fer 10 mins al foc i acabar amb 10 mins més de forn.

Per acabar hi posem els músclos que com que ja estàn cuits no volem que es sobrecoguin.

diumenge, 27 de juny del 2010

desembre de 1944



Alsàcia és la regió francesa que toca amb Suissa i Alemanya. Durant la WWII comptaba amb la línia Maginot com a sistema defensiu i per tant no va patir els embats inicials de l'invasió germànica. Al cap i a la fí, els alemanys van atacar i guanyar a través del famòs bosc de les Ardenes. Es a dir, van donar la volta tal i com havíen fet els mongols per atravessar la muralla xinesa. Sembla mentida, simplement vàren donar la volta.

Mentre ens menjàvem aquesta delícia, preparada per una autèntica alsaciana (la Caroline) no vaig poder evitar recordar la serie de TV que més m'ha fet gaudir. Qui té els nassos de dir que és la millor? 'Ça n'existe pas' i no gosaría posar-la per sobre dels Soprano i The wire. Però com a gaudi, com a gaudi, per a mí no té comparació: Band of Brothers.


Les guerres són una merda, en això hi estem d'acord tots els que tenim un polsim de sentit comú. Però també és cert que a les guerres hi hà amagades històries de coratge i generositat. En el regne de la mort hi ha escletxes de poesía.

Aquest pastís és dolç, molt dolç. Llaminer, tendre, melòs i potent. L'Alsacia és una regió d'hiverns durs i blancs, imagino doncs com ha d'entrar aquest pastís quan arribes de jugar amb la neu i tens la punta del nas rogenca i freda. Escoltava ahir a Ramón Lobo dient que a totes les guerres hi ha forners que fan pà, sabaters que arreglen sabates ... i perqué no imaginar que durant aquella guerra tan dura i crua algú va cuinar pastissos com aquest per als seus nets? Una escletxa de llum per entre l'horror.


Tarte alsacienne (Pastís alsacià, Tarta alsaciana)

Ingredients:

Una base de masa sablée (masa quebrada)
Un grapat de pomes de qualitat (tipus reineta són ideals, sino unes golden)
Tres ous
200 cl de crema de llet
50 grs de sucre
50 grs de mel
Canyella
Vainilla opcional.

Procediment:

Precuinem la massa quebrada al forn a 130 graus procurant donar-li una forma de flor de quatre pètals, quan està a mitja cocció (uns 10 mins) li afegim les pomes tallades en quarts i la resta d'ingredients barrejats. En realitat la tècnica és similar a la de la quiche.

Acabem la cocció uns 20 mins. més deixant-la encara tendre i sucosa. El resultat és espectacular tal i com veieu a la foto!!

Ben a prop d'Alsàcia la 101th aerotransportada, va defensar durant dies Bastogne del fortíssim contra-atac alemany cap al desembre de 1944. Els comandaments aliats van respondre a l'oferta de rendició amb un explícit 'Nuts!' que jo lliurement i metafòrica tradueixo com a 'i uns collons!'.
La història oficial diu que Patton va alliberar la bossa de la 101th però mai cap membre d'aquesta divisió ha admès que necessitèssin un rescat. Gran capitol de Band of Brothers.




La neu del 44 va quedar tacada amb la vergonya de la violència. Però la bellesa dels boscos no ens pertany i s'ha sobreposat a la nostra bogería. La podem gaudir avui en dia, tot menjant un trosset de pastís de poma a l'estil a l'alsacienne.
Esperem que la propera vegada els fills de puta que organitzin una guerra... la muntin de pastissos!!



divendres, 25 de juny del 2010

desitjos acomplerts.

Quan era petit tenía un aparell receptor monoaural, de botons sorollosos i pil.les de tamany barril Brent. En aquell aparell vaig escoltar els primers Gomaespuma, el primer Suplement, el primer Mikimoto i molts d'altres 'primers'.

De nit, de matinada, planxada l'orella contra un coixí planxat contra la ràdio. No existíen els receptors digitals, ni els mp3 i per suposat tampoc la 'teleté'. Però existíen el Let it be de matinada, en Ricardo Borriquero i aquell boig d'en Xavier Solà: vooooltaaaaaaalll!

Per això, per a mi la ràdio no és només un mitjà de comunicació. És una manera de caminar per la vida.

Quan vaig tenir confirmació de que aniríem al programa de Catalunya Ràdio 'Vist i no vist' a parlar sobre la cuina 2.0 va ser un moment d'íntima satisfacció. Els que em coneixeu sabeu de que parlo i fins a quin punt em pot commoure aquests breus minuts de comunicació oberta i hertziana. Si a sobre és en un programa com el Vist i no vist, amb un presentador que et mira als ulls i et fa sentir còmplice de la cerimònia...gallina de piel.

Només vull agrair desde aquí aquests breus instants de felicitat que l'equip del programa m'heu donat ( i al duet fantàstic vermell que causen el naixement del moment màxxic). Estic content del resultat i de com ho hem fet l'Anna i un servidor, avui us he de comfessar que s'ha acomplert un somni.





Gràcies.

dijous, 24 de juny del 2010

de summer winner is...

Ara que estèm a Sant Joan, ha començat l'estiu. Ja se que els meteoròlegs i gent de mal averany parlen de l'estiu astronòmic, del dia 21 com a començament de l'estació de la llum i el calor, que si cal fixar una data racional per a mesurar el món,....tonteríes. Ja te la fixo jo la data: l'estiu comença per Sant Joan.

Quan era 'jovens' el que m'agradaba de l'estiu eren les vacances (el dolce-fare-niente), la música, la piscina i el gaspatxo.
Ara que m'he fet més gran, he après a valorar millor les coses. El que realment m'agrada de l'estiu són les vacances (el dolce-fare-niente), la música, la piscina, el gaspatxo i les fruites.

El cap de setmana passat vem tenir la sort de visitar a la Maria, i de que ens ensenyès i parlès una estona del seu hort, plè d'arbres fruiters i herbes aromàtiques. Sembla mentida com amb aquesta constància i naturalitat es poden tenir aquests tresors al costat de casa.




La veritat, he de concedir que això és un atac profund de pixapinisme.
Gaudir tant amb uns simples arbres fruiters... de fruita n'hi ha hagut tota la vida i de cirerers, pruners, presseguers,...també (de kiwis ja no tota la vida, mira).
Però el que està clar és que per als que vivim respirant ciment, aquests retrobaments puntuals amb la tradició de la natura domesticada, però natura al cap i a la fí, són un autèntic premi.

I aprofitant que sóm a l'estiu...

Reunit ahir per la nit en convocatoria especial de Revetlla, i decidit a no caure en el que els especialistes en la matèria anomenen 'estat d'excocac constitucionari', el jurat unipersonal i presidit per molt poc honorable Sr. starbase ha decidit atorgar el títol de Canço de l'estiu a la meva cuina 2010 :





Salut!!