No es pas que no em quedés satisfet amb la mateixa, de fet estic particularment content d'haver aconseguit muntar un relat tan curt.
Jo sóc científic i no pas un prestidigitador de paraules.D'aqui doncs, el meu rigor i provecte discurs habitual.
Amb això us vull dir que el riu de la creació literaria sempre intento creuar-lo per la part més estreta, sense donar-li gaires voltes. Al grano.
Es justament aquesta la raó d'haver fet un conte i no pas un escrit més llarg.
Ser concís, breu i ajustat són valors que cerco sempre a les meves entrades. Les paraules justes, ni més ni menys. No m'agraden els discursos dels encantats de coneixer-se a ells mateixos, que fútilment i carregosa acumulen d'adverbis les seves frases, i sempre aprofiten per insertar alguna subordinada, d'una forma que esdevé inútilment i carregosa redundant. Ininteligible.
Per això, avui he volgut fer una aproximació seriosa a una explicació mes o menys gastronòmica al final dels temps. Al kaputt dels dies. A la disrupció del continuum espai-temps.
Posem-nos seriosos, doncs.
Tot i que sigui científica, m'he proposat que aquesta explicació sigui senzilla i fàcil d'entendre, per això m'ajudo d'uns dibuixets que he trobat per internet (autor no localitzable, sorry). Només caldrà estar una mica avesat a la ja cèlebre teoria de la màquina gastro-gatuna de creació d'antigravetat.
Aquesta teoría que revolucionà el paradigma científic a finals del segle XX ens explica de forma senzilla i elegant que si les torrades sempre cauen amb la part de la mantega cap a terra i alhora els gats sempre cauen de quatre potes... que pasaría si lliguèssim una torrada al llom d'un gat i li posèssim mantega a la torrada de forma que aquesta estigui a la part exterior de la torrada?
Si el gat sempre cau de peu i la torrada sempre ha de caure amb la part de la mantega cap a terra llògicament tenim dues forçes contraries impossibles de vèncer i que resulten en un sistema anti-gravitatori que mai no cau.
Llògicament a més mantega l'equilibri s'aconsegueix a una alçada major. Si per contra posem un gat molt gros l'equilibri estàtic serà més proper al terra.
Aquesta teoria és ja molt coneguda i popularitzada a internet.
Per això hem volgut donar-hi una volta més a la rosca i explicar primerament com aconseguir igualment amb una torrada, una mica de mantega i un gat el primer motor de força sumatoria infinita. No està malament dos dels tres ingredients són eminentment gastronòmics!
Guaiteu l'esquema tècnic:
I sobre tot, el que volia era explicar-vos d'una forma científica i raonada perque els governs es gasten els diners dels nostres impostos en campanyes de prevenció. Advertint als amos de gats que sobretot els hi donin de menjar pinso, croquetes o el que sigui... menys una torrada amb mantega.
La catàstrofe seria aleshores devastadora. Com diria en Piqueras als ¿Informatius? de Telecinco: desastrosa, horrible, horrososa, apocalíptica.
Quan un gat es menja una torrada, i donat que coincideixen alhora dins del seu cos tant la màquina antigravitatoria com el motor de força infinita, el gat es doblegarà sobre si mateix creant una singularitat que arrossegarà el continuum espai-gastrotemporal i esdevindrà la fi de l'univers tal i com el coneixem.
Molts espies dongari han mort per a que nosaltres coneguem aquesta informació. Fins i tot el capità Kirk va haver jugar-se la vida en l'escena de lluita més trepidant que mai han vist retines humanes (terrorífica, escalofriante, salvaje y sangrienta com diria en Piqueras als ¿Informatius? de Telecinco).Disculpeu el to potser excesivament seriós i tècnic de la entrada, però hi ha coses que o les fem ben fetes o ja ni ens hi posem...
