diumenge, 22 de maig de 2022

de Ràdio Days: Recomananant el Rst. El Jabalí (Martorell) a La Fonda de Pep Nogué a Catalunya Ràdio

EL JABALÍ MARTORELL STEAK TARTARE


A la secció del programa La Fonda, de Pep Nogué a Catalunya Ràdio he tingut el plaer de recomanar un dels restaurants més singulars i carismàtics que he conegut en aquests darrers anys. Un restaurant fora de tota moda, un viatge en el temps cap al darrer terç del segle passat. El Jabalí, a Martorell.

És imprescindible el seu steak tartar, acabat a sala. I les seves patates rosses. I dedicar-li una estoneta a la  contemplació mural de les seves parets. Decorades amb caps de porc senglar, llebres lectores amb ulleres i tota mena d'objectes decimonònics que el fan divertit, curiós i interessant.



Si t'abelleix escoltar la secció, aquí la tens online, al minut 3:50 segons. També us deixo les notes SENSE REDACTAR  que tenia per a fer la secció :)


RESTAURANT EL JABALÍ - MARTORELL
Carrer del Mercadal, 26, 08760 Martorell, Barcelona

 

UN VIATGE EN EL TEMPS, CAMBRERS AMB ARMILLA, ANIMALS DISSECATS A LA PARET –PORC SENGLAR I UNA LLEBRE LECTORA-

TAULES DE FUSTA ENVELLIDA I UNA CUINA QUE FA QUE LA PARAULA CLÁSSICISME SEMBLI MODERNA. UN RESTAURANT ABSOLUTAMENT SINGULAR.

STEAK TARTAR JABALÍ MARTORELL


STEAK TARTAR A LA ANTIGA, AMB TEXTURA CREMOSA I MOLT AMANIT.
FET A LA SALA AMB UN PEBRER ENORME I TOTS ELS AMANIMENTS HABITUALS. EXCELENT, A LA ANTIGA AIXÒ SI, ARA POTSER ES FAN AMB UNA MICA MÉS DE PROTAGONISME DE LA CARN. ET DONEN A TASTAR EL PUNT DE PICANT.
Molt cremós, arriba estirat sobre el fons del plat per que en format timbal no es podria sostenir.

UN DETALL, LES PATATES ROSSES, SI EN DEMANES DONCS LES HAN DE TALLAR I FREGIR, PERQUE SON ABSOLUTAMENT CASOLANES I FETES AL MOMENT.  AL JABALÍ NO POTS ANAR AMB PRESSA, ENTRES A LES 9 I SURTS A LES 12H TRANQUILAMENT, PERÒNO PER FER MENÚ DEGUSTACIÓ, PER FER 2 PLATS I POSTRES. AMB LA CALMA, EL MENJAR ÉS EXCELENT.

FILET CHATEAUBRIAND, AMB SALSA BEARNESA (mantega, rovell, vinagre, estragó). PATATES ROSSES I UN TOMÀQUET ROSTIT. Altres carns: escalopa cordon bleu, o escalopa vienesa.

CIVET DE PORC SENGLAR, AMB LES PATATES O ATENCIO: AMB ESPAGUETI

SOPA DE CEBA GRATINADA I CONSOME AMB ROVELL D’OU. VISCA LES SOPES ALS RESTAURANTS.

CUIXES DE GRANOTES A LA PROVENÇAL O A LA ROMANA

ENTRECOT

CONILL ROSTIT AMB ALLIOLI O AL ALLET.

postre PIJAMA EL JABALÍ


POSTRES: CLÁSSICS DE CLÀSSICS, QUE NO SON RECUPERATS, NO ELS HAN DEIXAT MAI DE FER. EL PIJAMA


diumenge, 15 de maig de 2022

de ràdio days: Recomanant el 'Més que tapes' de Reus a La Fonda de Pep Nogué a Catradio.

TARTAR SARDINA MÉS QUE TAPES REUS

 Avui a Catalunya Ràdio, amb en Pep Nogué dins el programa La Fonda he recomanat el Més que tàpes de Reus. Un restaurant encisador, menut i càlid amb una cuina suculenta que incorpora un pèl de rauxa viatgera a les bases de la nostra cuina catalana. Podeu escoltar la recomanació al minut 3 amb 50 segons >>>


Aquí us deixo també les meves notes, sense redactar que són això: notes, per a la grabació del programa :)

MÉS QUE TAPES
Carrer de Santa Anna, 20. Reus.


Germans Roger i Marc Murtró
 

-Mossegades brillants (aquest tàrtar de sardina, per Sant Escoffier, és espectacular!), guisats en format reduït (la sopa de galeres és per morir d'amor palatal) i un estimable punt de creativitat 

- Cuina de productes catalans, amb base catalana i en alguns plats hi posen salses o condiments foranis. Gran protagonisme de la brasa, fins i tot la flaira molt subtil de la sala amb romaní i farigola, que perfuma lleguerament el restaurant

- Gran part del mobiliari està dissenyat per la família. Taules de fusta fosca, fortes i sòlides, vaixella destacadíssima i peces úniques creades per una tieta ceramista (a destacar els porquets fornejats per servir el garrí, sensacional).


Coca de tàrtare de sardina
>>La humilitat del peix blau elevada al màxim:
Una vegada dessagnades i passades per salmorra, les sardines s'acompanyen amb tomacó escalivat, rovell d'ou adobat en soia, llima, allioli cremós, puré de pebrot groc escalivat, ají groc, fonoll i olives kalamata deshidratades durant 12 hores a 60 °C.
ES-PEC-TA-CU-LAR


>>Caneló amb mole, EN COMPTES DE LA BEIXAMEL, LA salsa de torrats de gran complexitat provinent de Mèxic: fruits secs – estem a Reus, avellanes segur!- amb xocolata i altres aromàtiques. Bruna i fosca, brillant.

>>Verat Curat ,lleugerament curat per a que la carn sigui sucosa i elàstica.  Combinat amb l’acidesa lleugerament amargant, de la Oliva Gordal, un punt dolcet del  Mango i l’envinagrat de la mostassa Antiga

Ostra amb granissat de mar (fet amb algues) te matcha i yuzu.

Xampinyons a la brasa amb celerí i salsa trufada

Carbonara de Portobello a la Brasa

POSTRES:

Torrada de Santa Teresa de crema catalana i bergamota CATALANITAT

EL 'Nostre' Tiramisú


Molt suau. una textura etèria i celestial.
El mascarpone es prepara en sifó i s'acaba amb cacau i un molt interessant afegitó de fava tonka (matisos de vainilla, clau i canyella).


diumenge, 1 de maig de 2022

de ràdio days: Parlant del restaurant La Tancada amb en Pep Nogué a La Fonda de Catalunya Ràdio

ARROS D'ÀNEC I TRIPA BACALLÀ LA TANCADA DELTA EBRE

Al programa La Fonda de Catalunya Ràdio parlo amb en Pep Nogué sobre el restaurant La Tancada, on Xavi Montañés i familia proposen una cuina molt directa amb excel.lencia en els arrossos. Podeu escoltar aquí la recomanació, a partir del minut 7 amb cinquanta segons:

 

Us deixo també les notes que tenia preparades, ja que no tot te espai després a les ones :)

LA TANCADA CAPMING-RESTAURANT
Parcela 83 Poligono 78 Ctra, Salines, s/n, 43870 La Ràpita, Tarragona

La familia Montañés. Xavi Montañés va estar unos 2 anys a Can Fabes, a les ordres de Xavier Pellicer.
D’aquesta exigencia i cuina, un no es pot despendre, però ho aplica a la cuina d’arrel del Delta feta en un camping.

A la cuinta està el seu germà Josep, que es diu com el seu pare, el Pepe Montanés. Alma mater de l’establiment familiar.

SITUAT A TOCAR DE LA PLATJA DEL TRABUCADOR, A LA PUNTA DE LA BANYA I A TOCAR DE LA LLACUNA DE LA TANCADA, QUE LI DONA NOM.


EL RESTAURANT VA OBRIR AL 1993. ES UN RESTAURANT EN UN CÀMPING,
AIXÍ QUE ZERO EXPECTATIVES DE GLAMOUR I INFINITES EXPECTATIVES DE SABORS I GOIG A LA BOCA.

TENEN 3 MENJADORS: INTERIOR, TERRASSA I UNA EXTENSIÓ SOTA LA CARPA. ELS CAPS DE SEMANA HO TENEN PLE, LA GENT VA A MENJAR ARROSOS I TAMBÉ A BUSCAR-NE.

PLATS:

XAPADILLO D’ANGUILA: ANGUILA EN SALMORRA, ASSECADA AL SOL. REHIDRATEN I ACABEN EN BRASA O PLANXA. QUEDA EL GREIXET DE L’ANGUILA FOS, I LA PELL SUFLADA. SON ELS TORREZNOS DEL MAR.

ARRÒS D’ÀNEC DEL DELTA AMB TRIPA DE BACALLÀ. UN FESTIVAL D’ARRÒS CUINAT EN PAELLA, AMB UN FONDO DELS ÒSSOS DE L’ÀNEC, SABORS CARAMELITZATS I TORRATS. FAN SERVIR ARROÒS BOMBA I LI POSEN TAMBÉ EL PUNT TENDRE I SUAU DE LA TRIPA DEL BACALLÀ. TOTA LA POTÈNCIA DEL DELTA POSADA EN UN ARRÒS.

CROQUETA DE BOGAVANT AMB NIGIRI DE TONYINA (DE L’AMPOLLA)

CLOISSES A LA MARINERA

CARPACCIO DE GAMBA AMB MAIONESA D’ESTRAGÓ

ARRÒS DE CARABINERS I CLOISSES

POSTRES: BABÀ AL ROM, FLAM FET A CASA O SOUFLÉ DE XOCOLATA.

*********************************************************************************


RAVIOLI DE MANGO I LLAMÀNTOL

RISOTTO DE CIGRONS A LA CARBONARA I ESPARDENYES

MAGRET D’ÀNEC AMB BRIOX DE PERA I MISTELA


diumenge, 24 d’abril de 2022

de video: Xerrada sobre 'La cuina catalana oblidada' amb Xesco Bueno a La Boqueria

XESCO BUENO Y OSCAR GOMEZ A LA BOQUERIA

Quan vaig començar amb la tecla al blog, poc que em pensava que el camí em portés tan lluny com m'ha portat. Els paisatges han canviat amb els anys, perque així és la vida, però a la motxila s'hi han quedat amics, aprenentatge i un bon grapat de records que ja per sempre en donaran felicitat. Us ha semblat prou mrwonderful? Perque a veure, ho puc dir més cursi però no més clar. Aquest camí encetat al blog m'ha donat molta felicitat.

Un d'aquests moments xulos xulos ha estat la xerrada que vaig tenir amb Xesco Bueno (digues-li xerrada, digues-li preguntes que al cap i a la fi es tractava de que el mestre expliqués la seva visió de la cuina catalana i de fer proselitisme del seu llibrasso 'La cuina catalana oblidada' en societat), una charleta que vem tenir a l'aula gastronòmica de La Boqueria just abans d'aquest Sant Jordi passat.



Us deixo la xerrada per aquí, ja sabeu alguns que de fet utilitzo el blog per al que va nèixer: com a calaix de record de receptes, vivencies i moments. Així queda tot més endreçat. Gaudiu de la sabiduria del mestre, segur que em vaig deixar moltes preguntes adients, però oyes...uno da para lo que da! :P

dilluns, 18 d’abril de 2022

de ràdio: recomanant La Giberga (Reus) al programa La Fonda de Pep Nogué - Catalunya Ràdio


Avui he recomanat La Giberga al programa La Fonda de Pep Nogué a Catalunya Ràdio. És el restaurant de la Mai martí i l'Aleix Montané, a Reus. Fan cuina catalana tradicional amb accent ganxet. La Mai em diu que ella no és reusenca perque no hi va nèixer pas, però a mi em sembla tan reusenca com es pot ser. Perque un és d'on està i on s'estima estar.

Aquí teniu el programa, la recomanació és aproximadament al minut 10 amb 50 segons. Si no vaig equivocat :)

dijous, 14 d’abril de 2022

de ràdio: Recomanant El Bar del Mercat del Centre (Vilanova i la G.) a La Fonda de Pep Nogué - Catràdio

OSCAR GÓMEZ I MIMI SANCHEZ BAR MERCAT DEL CENTRE

Avui he tingut l'alegria de poder recomanar al programa La Fonda de Catalunya Ràdio le cuina saborosa, vilanovina i marinera de la Germina (Mimi) Sánchez. Ella cuina bulls de tonyina, sípies a la bruta, espineta amb cargolins i moltes altres delícies guisades al bar del Mercat del Centre, a Vilanova i la Geltrú.

Aquí podeu escoltar la peça (a partir del minut 23 i 40 segons) 



I aquí el link oficial:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/la-fonda/la-figura-de-lafinador-de-formatges/audio/1132020/


I aquí el magnífic plat de bull de tonyina, que aprofito per comentar que la Mimi em va donar la recepta i aviat la posarem en public jutnament amb altres plats de barca de la tradició de Vilanova i la Geltrú. Se viene.

bull de tonyina bar mercat del centre vilanova







diumenge, 10 d’abril de 2022

de Steak Tartar amb Dani Lechuga (Bardeni)

DANI LECHUGA BARDENI STEAK TARTAR

 
Aprofitant que vaig fer una comanda de 'passar a recollir' per Bardeni, li vaig proposar al Dani Lechuga que ens donés les claus principals per a elaborar un bon steak Tartar. Em va dir que sí, i vem fer una sessió de tarda al Bardeni per fer fotos, agafar les claus i gravar en video les seves paraules. El resultat ha sortir en aquesta peça de Hule y Mantel:

https://www.huleymantel.com/recetas/trucos/como-lograr-steak-tartar-exquisito-como-dani-lechuga-bardeni-barcelona_100247_102.html

El més destacat: el tall canònic per a un steak tartar és el filet, però es pot fer amb qualsevol altre tall magre i tendre. Poc rovell, gens de ceba, controlar els àcids i equilibrar-ho tot per a que la carn sigui l'element principal. :)

"El corte canónico es el solomillo, porque es muy tierno y no tiene nervios. Desde luego si puedes permitirte un solomillo, adelante, porque seguro que saldrá bueno. Pero luego puedes utilizar otros cortes como por ejemplo la picanha o tapa de cuadril, que tiene mucho sabor. Incluso puedes mezclar ambos para que el resultado tenga más presencia de sabor a carne sin dejar de ser muy tierno. Pero sinceramente, si no te puedes permitir solomillo y tienes un bistec de culata o similar, un bistec de toda la vida, entretente en limpiarlo bien de nervios y puedes utilizarlo tranquilamente. Lo importante, eso sí, es que sea una carne fresca, que no esté oxidada ni reseca, claro".


diumenge, 27 de febrer de 2022

de Canelons a Barcelona: nova peça a Hule y Mantel.

Canelons de llebre al Suculent

Nova colaboració al portal Huleymantel.com, per a parlar de bons canelons a Barcelona:


A principios del siglo XX, el cocinero Ignasi Domènech (1874-1956), que fue discípulo del magno Escoffier (1846-1935), bautizó como "a la Rossini" la versión canelónica de carne enriquecida con trufa, foie y sesitos de ternera. El genio musical solía rellenar sus macarrones, jeringa en mano, con una farsa similar. Domènech aumentó la medida y los cubrió con bechamel. Y de aquellos polvos, estos canelones y otros muchos que hoy encontramos repartidos por toda la ciudad. Nuestra lista combina canelones de toda la vida con algunas propuestas que exploran el formato aplicándolo a la caza, los vegetales o el mar. Eso sí, ninguno con bechamel pastosa, ese triste engrudo delator del canelón recalentado...



diumenge, 23 de gener de 2022

de llibres: La Cuina de Maria Poch Constantí. Per Glòria Mohedano i Gisela Alcón

PORTADA LLIBRE LA CUINA DE MARIA POCH CONSTANTÍ
El pas dels anys de bloc i tecla sobre jalamenta (que diu que s'escriu amb h, de halamenta, #buenuvale #alapropera) ha creat un afortunat substracte d'amics i complicitats. A la Glòria Mohedano a.k.a. 'No tot son postres' la vaig conèixer fa una pila d'anys. Al pleistocè digital, quan els blocs èren els reis de la jungla i el món comunicatiu del menjar els hi rendien pleitesía. Aquests temps han passat, es clar, i malgrat tot alguns (ella n'és un excel.lent exemple) continuem picant tecla en el nostre blog personal. Potser perque encara pensem que tenim coses a dir o potser perque no sóm capaços d'aguantar el nostre propi silenci. En tot cas, a la Glòria li dec bona part dels cocs (els bizcochos, amb llevat químic, com explica ella mateixa) i de les coques (amb llevat de forner) que hem gaudit a casa. Quan vaig saber que juntament amb la Gisela Alcón havien publicat un llibre - 'La cuina de maria Poch i Constantí' (Silva Edicions, 2021)- on es combina literatura (la Gisela ha escrit un relat un punt melancòlic i un puntàs costumbrista que permet ensumar les aromes d'una vida pairal a la Catalunya rural del segle passat) i receptes (la Glòria ha abocat bona part del receptari familiar, afortunats nosaltres que ara el podem també incorporar a la nostra cuina de casa)...de seguida vaig aprofitar l'oportunitat per gaudir de la bona estona de lectura, emoció i complicitat. GLORIA MOHEDANO GISELA ALCON CUINA DE MARIA POCH LLIBRE
Gisela Alcón, Mateu Salvat i Glòria Mohedano. Autores i fotògraf del llibre La cuina de Maria Poch Constantí.
A l'obra hi trobem els que sentim passió per la cuina una complicitat transmesa a través de la bellesa de les imatges i les paraules. He aprofitat la complicitat amb la Glòria per a fer-li algunes preguntes al voltant del llibre, que us poso a continuació...espero que us obrin la gana de llegir-lo sencer i que el gaudiu tant com un servidor! :) Com heu construït el llibre amb la Gisela Alcón
? Fins a quin punt et feia de guia la seva part literària per a triar les receptes?

La Gisela i jo hem estat companyes de feina una pila d’anys i d’aquí n’ha quedat una bona amistat. Ella escriu relats, per cert molt bonics, i alguna vegada mig en broma vam dir que havíem de fer alguna cosa per ajuntar les nostres dues aficions, l’escriptura i la cuina. Ella va escriure el relat i en un sopar de coca enramada i coca amb recapte em van engrescar a vestir-lo amb receptes.


Al principi d’aquesta aventura només volíem posar tres o quatre receptes per estació, però una vegada vaig tenir el perfil biogràfic de la Maria Poch Constantí a les meves mans vaig pensar en els plats que sempre havia vist fer a la meva àvia, de petita i no tan petita, i em vaig engrescar a complementar el relat amb el meu receptari. La part literària fa de guia, és clar, però una vegada vaig tenir clar el tema de cadascuna de les taules em vaig oblidar de la protagonista i va sortir la Pepita Penas Bové (la meva àvia) , la meva mare i la meva tieta que són els meus referents a la cuina, els seus plats i la seva manera de fer-los. També t’he de dir que no tots els plats són d’elles, però el gruix del receptari és de la família i del que hem cuinat sempre a casa.

GLORIA MOHEDANO I GISELA ALCÓN LA CUINA DE MARIA POCH
La Glòria i la Gisela, autores del llibre
Quines comarques es troben representades en els menús i menges del llibre? Creus que en descriu una cuina que encara es practica o esteu recollint una cuina que ja no és present i habita més aviat en la memòria?


Les receptes del llibre són principalment del Baix Camp, o això em penso jo perquè les hem fet sempre a casa. De ben segur que fetes igual o molt semblant es fan en altres indrets del nostre país. Només hi ha dues receptes que són del Baix Penedès i que la Gisela em va demanar que les poses: el rosco del Vendrell i la coca enramada.

Referent a la segona part de la pregunta estem parlant de les receptes de sempre, d’aquelles que agraden a tothom i que potser en algunes cases ja no es fan per manca de temps. Però quan anem a fer un menú, quan sortim de la feina,  un dia de cada dia, si ens fixem en el que hi ha als plats són caldos, escudelles, fricandó, mandonguilles... receptes de xup-xup, de cuina lenta i a foc baix, receptes que escalfaven la cuina i de pas tota la casa ja fa uns quants anys. 


A casa meva sempre hem cuinat i gaudit d’aquesta mena de receptes i he pensat que potser explicades de manera senzilla, amb unes fotografia que et faci venir gana de tastar el plat pot animar a algú a cuinar-les. Està molt de moda el sushi, el ramen, els ceviches o els tacos...però qui diu que no a un cap i pota, a un trinxat o a un suquet de peix. El llibre reivindica les nostres receptes, les de sempre, les de casa  i hem volgut  explicar com es fan. La cuina  casolana no és ni cara, ni difícil de fer, només és posar-s’hi. I perquè no passin a ser receptes antigues, de les que habiten més aviat a la memòria què millor que explicar-les, no et sembla?



Has triat receptes canòniques tradicionals sense cap afegitó o en alguna has volgut incorporar algun element personal o particular?

Moltes de les receptes tenen el meu toc personal, per exemple quan poso pebre vermell el poso de la Vera (potser perquè el meu pare era d’allí), les picades porten carquinyoli, faig servir pebrot de fer romesco enlloc de nyores. En canvi, n’hi ha d’altres que són tal i com les hem fet sempre, sense cap variació, que pel meu gust surten perfectes i no cal afegir-hi o treure-hi res És el cas del Menjablanc, del flam salat o de les olives.

MATEU SALVAT FOTOS LA CUINA DE MARIA POCH I CONSTANTÍ
Mateu Salvat en una de les sessions fotogràfiques.
És particularment curiós el cas de la escarola amb romesco... quines són les diferències amb un xató, plat amb el que té grans paral·lelismes?

Escarola amb romesco i xató. Quan vaig posar aquesta recepta sabia que aixecaria polseguera i el dia que vam presentar el llibre a la biblioteca del Vendrell ja va passar. El xató és molt més popular, però això no vol dir que la nostra escarola amb romesco sigui menys bona.El xató és una amanida d’escarola, amb anxoves , tonyina i bacallà  i la salsa es fa amb nyora, ametlles i avellanes torrades, molla de pa, all, vinagre, oli i sal. I s’amaneix al moment de servir-la posant-hi una bona cullerada al damunt que es remena en menjar-se’l.

L’escarola amb romesco, almenys la de casa, s’acompanya de bacallà esqueixat i olives arbequines. La salsa es fa amb pebrot de fer romesco, avellanes DO Reus torrades, un all escalivat, un all tendre, oli, vinagre i sal. La diferència principal està en la manera d’amanir: nosaltres barregem bé l’escarola amb la salsa un parell d’hores abans de menjar-nos-la perquè volem que es cogui una mica. I després hi posem el bacallà, també amanit amb romesco i les olives.

Ha estat una manera de donar a conèixer un plat molt desconegut i molt nostre.


Sent ganxeta...ens pots dir quins són els tres plats que podrien conformar un menú reusenc per antonomàsia i que surtin al llibre?

Podem començar per una sopa de les quatre coses perquè tasteu el flam salat (no sé si només es feia a Reus però a casa va arribar d’una de les minyones cuineres que treballava a un mas d’una família benestant de principis de segle passat i des d’aleshores és un dels plats fixos del Nadal), l’abans reivindicada escarola amb romesco, les coques amb recapte amb pebrot i ceba (coronades amb una arengada, encara que al llibre surti sense), un pollastre en escabetx de vermut (no és una recepta clàssica però si molt de Reus) i acabem amb la coca amb cireres i el menjablanc.


Parlem de Reus...com ha canviat a nivell gastronòmic des de les dècades descrites al llibre fins als temps actuals? Què heu guanyat i què heu perdut?

No crec que Reus sigui diferent a la resta de llocs. Abans es cuinava a les cases, amb el producte de la zona i de temporada, es feia cuina d’aprofitament... Per exemple la meva àvia tenia una botiga de pesca salada, i moltes vegades sopàvem truita de fesols quan n’havien sobrat o bunyols de bacallà... que segurament en altres cases no es feien tant. Cansada estic de desossar la carn del caldo per poder fer croquetes i com que, a l’hivern, de caldo en fèiem un parell de vegades a la setmana doncs de croquetes també! 


I com a casa meva, es cuinava a totes les cases. Els diumenges fèiem un extra, de tant en tant,.. anàvem a la pastisseria a buscar un tortell de nata o de crema i quan teníem algun aniversari fèiem la festa més grossa amb un pastís o un braç de gitano.


De mica en mica arriba la globalització, la propaganda, sembla que entrem a l’era de l’abundància i incorporem coses noves, però a vegades ens fan perdre les de casa. Hi va haver un moment que si menjaves i cuinaves a casa semblava que eres menys i ens vam començar a desinteressar per la cuina del dia a dia, per les receptes que quan menjaven a casa de l’àvia trobàvem tan bones, sense pensar que si no les apreníem de fer després, qui les faria? Apareixen les botigues de congelats i et venen les bajoques netes, no tan bones però netes, les croquetes fetes... perquè ens havíem d’esforçar, tot és més fàcil... però ni tan bo ni sovint tan saludable. Els nens deixen de berenar pa amb xocolata perquè tenim a l’abast rebosteria industrial.

Arriben les cuines d’altres països i tots volem saber fer ramens o sushis sense pensar en saber fer un fricandó o uns fideus a la cassola.

Amb la moda o necessitat de voler estar sans i saludables hem tornat a veure que cal menjar bé, i s’està tornant a les receptes d’ “antes” que ara han deixat de ser old fashion per passar a ser considerades fashion sense deixar de banda les noves tècniques, els ingredients i productes d’altres indrets que ens ajuden a enriquir la nostra taula.


Hi hem guanyat? Segur que sí, en abundància de productes, tècniques, mil i un aparells per cuinar, receptes d’altres cultures… Hi hem perdut? Crec que també hi hem perdut, l’autenticitat, la identitat de cada zona i això és el que reivindiquem en aquest llibre.

Hi ha unes postres que m'han sorprès especialment, els palosantos amb ratafia. És una menja tradicional? Familiar? De Reus en general?

Si et digués que a casa teníem un hort i el meu besavi hi havia plantat uns quants arbres, un dels quals era un palosantos. 

Quan els palosantos eren madurs a casa, grans i petits ens delíem per menjar-nos-els acabats de collir. I alguna vegada vaig veure a un dels homes de la casa que se’l posava en un got regat amb algun licor. Mai no el vaig tastar, però molts anys després vaig fer la prova amb moscatell, amb mistela i amb ratafia... i de les tres la que s’ha quedat com a recepta típica de tardor és el palosantos amb ratafia.

Ja veus ni tradicional, ni de Reus, ni pròpiament familiar... adaptació meva a un record d’infància.
On podem trobar el vostre llibre si ens interessa? A les llibreries locals... Reus, Riudoms, Tarragona i si ets d’una altra zona directament a l’Editorial Silva, enviant un mail a mrivera@tinet.org o per whapsApp al 658855320.