diumenge, 13 de gener de 2019

de la 'cocina furtiva' de Edorta Lamo: Arrea! Kanpezu


Mil habitantes tiene el pueblo donde Edorta Lamo (gran hacedor de pintxos de altura en A Fuego Lento en Donosti) arranca una aventura personal (Arrea!) que le ha de permitir guisar con chup-chup la cocina de la tierra donde creció. La montaña alavesa es fiera y dura, durante años reino de furtivos que sacaban provecho y sustento donde para los urbanitas sólo había monte y negación. Y lo hacían furtivamente, porque era la única manera.

"Cuidando el entorno, porque al fin y al cabo no se podían permitir perder lo único que tenían. Pero furtivamente. Y así durante una generación o dos, se escondió esta realidad porque los hijos fuimos a la capital y nos avergonzó lo que habían hecho nuestros padres y abuelos"

Lo cuenta Edorta en sala, un espacio de alta calidez con la bodega al fondo y una magnífica sala de fermentados que da gusto verla. De diez.


En la mesa pasan cordero, paloma, perdiz, trucha y jabalí. Con abundancia de elementos locales para el aderezo: endrinas, berrobuite (madroño),... una cocina de alto paladar con preparaciones tan suculentas como esa mezcla entre foie y sesos de cordero. "Si tienen características organolépticas parecidas...¿Porqué uno está tan cotizado y el otro se ve relegado a la casquería sin glamour?" Nos lo pregunta el cocinero a pie de mesa, y no sabemos qué responderle. Probablemente porque formamos entre todos, un colectivo snob y papanatas.


Bombón de castaña (es sólo la crujiente capa exterior) relleno de paloma. Explosivo bocado de delicadeza sublime. Uno de los grandes momentos de la noche.


La secuencia completa de la paloma con el bombón anterior, un descomunal consomé de paloma y una rillete hecha con la carne desfilada de la misma y las vísceras del bicho. De una potencia infinita.


Corazón de jabalí marinado con chorizero. Si los peruanos tienen el anticucho...¿Porque nosotros no podemos tener también nuestro corazón? Ensartado en la costilla, para más señas.


Uno de los aperitivos, la gilda hecha con el filet mignon de la paloma curada en sal y aceite de anchoa a modo de ídem. Sensacional.


La manzana osmotizada es el acompañamiento para el tiernísimo jarrete de jabalí. Ñam.


La patita de perdiz deshuesada y escabechada. El bosque en el plato.


En sala aparece una patata, cúpula finísima y crujente que revienta descubriendo un interior de cremoso puré (algunos le llamarán parmentier) con trufa y yema. Suculento y lo siguiente.


La espectacular mezcla de sesitos de cordero con foie y gelatina de pacharán.


La trucha de proximidad en dos fasses. En primer plano un tártar de trucha adulta con espirulina. En segundo plano una trucha en alevín frita -nos recordó a las frituras andaluzas- para comer de un bocado (literal, cabeza incluida) con mayonesa de jamón.


Uno de lospostres, en general poco dulces y  en los que nos hubiera gustado pillar más cacho de textura tierna y cremosa. En este caso, evocación de la nata superficial de la cocción de la leche tomada con miel.

Platazos, bocados exquisitos y sorpresa a través de una cocina que recupera desde la excelencia la tradición local. Una maravilla, oiga!


dilluns, 24 de desembre de 2018

de tiramisú de Nadal (amb torró i Pedro Ximénez)


Un tiramisú edició nadalenca, amb torró.
Basat en una recepta de la estupenda Mireia Carbó, on he afegit Pedro Ximénez en comptes de Moscatell...francament, em sembla que no hi ha comparació en la millora entre aquests dos vins dolços.


Tiramisú de torró

Ingredients:
Per a la crema:
75g de torró de Xixona
1 cullerada de sucre

2 ous
250 gde mascarpone
6 melindros

Per a l'almivar:
50g de sucre

200 ml d'aigua 
1 rajolí de Pedro Ximénez

Preparació:

Fem un almívar lleuger amb aigua, sucre i un rajolí de Pedro Ximénez. Reservem.
Muntem els rovells d'ou amb el sucre fins que es dobli el volum de la mescla. Afegim el mascarpone, el torró ratllat i barrejem. Muntem les clares a punt de neu i les incorporem suaument.


Remullem els melindros amb l'almivar de Pedro Ximenez i els coloquem al fons dels pots, posem crema a sobre els melindros i fem un parell de capes.

diumenge, 9 de desembre de 2018

de pastís d'Oreo de la neboda Marina

pastís de oreo

La Marina és una noia eixerida que per efectes de la sana poda mental dels arbres genealògics jo considero la meva neboda. A banda de pares, germans i reina del meu cor, només tinc oncles, cosins i nebots jo, no gestiono més. Cosina segona de disset anys? Açó és una neboda de tota la vida d'Escoffier.

El tema és que la Marina és eixerida i juga a rugby, que ja diu molt d'ella un detall com aquest: dura en la batalla però capaç de prendre's el tercer temps de la vida quan arriba el moment: també cuina pastissos. Veure com les noves generacions de la familia es posen dins la cuina fa molt de gustirrinín gastronòmic i em sembla que no és la única neboda que va per el bon camí.

Jo al joven adolescent i pre-adolescent sempre els dic que aprenguin a cuinar per propi interés. Que la vida és llarga i molts cops menjaràs el que tú sàpigues cuinar, així que val la pena invertir un temps en la pròpia felicitat que ha de venir. Li vaig dir a la Marina que fes foto del proper pastís que cuinés (hay que ser tonto, se pide tàper i no foto!) per publicar-lo al blog.

I aquí estem, Je! :D

Pastís Oreo de la Marina

Ingredients:
250g (24 galetes) galetes oreo
3ous L
120g sucre
200g llet sencera
100g oli de girasol
1 sobre de llevadura Royal
200g nata liquida per a montar
150g formatge fresc cremos
80g sucre glas
Opcional:
Oreos per decorar petites o grans

Passos:
•Triturar les galetes amb la crema inclosa.
•Afegir els ous, el sucre, la llet, l'oli i el sobre de llevadura.
•Untem el motlle amb mantega i hi vertim la mescla.
•Ho posem al microones durant 11 minuts a 900W. Quan acabi ho deixem 5 minuts mes amb el microones apagat i la porta tancada.
•Treiem, deixem refredar i el desemotllem.
•Posem la nata liquida i el formatge i ho batim fins q quedi una textura espumosa
•Afegim el sucre glass i barrejem amb una espatula
•Cobrim el pastis amb el frosting
•Afegim la decoracio
•El guardem a la nevera fins l'hora de servir-lo

dilluns, 26 de novembre de 2018

de com es madura la carn, procediments i tècniques.


Avui a Gastronosfera.com parlo de la maduració de la carn: quins procediments es fan servir (sempre millor dry-aged si tenim opció) i què passa mentre la carn madura i els enzims de la mateixa fan la seva feina de 'deconstrucció' molecular.

Aquí l'article sencer :)

http://gastronosfera.com/es/tendencias/que-es-la-carne-madurada-y-por-que-vale-la-pena-probarla

dissabte, 3 de novembre de 2018

de pit de pollastre en oli i un restaurant caníbal a Berlin (àudio)


El programa de nom més barrufador de la ràdio : Un Restaurant Canibal a Berlin, ha tingut l'amabilitat de convidar-me a tastar un producte per a mirar d'esbrinar si és un nyap o un top. Pit de pollastre en llauna, que no sona gaire bé i que en realitat hem acabat decidint que pot ser un recurs interessant per al rebost d'emergències d'àpats una mica improvisats.

Com a producte en solitari, aquesta mena de pollastre mig confitat no és ni gaire saborós ni gaire aromàtic, però posat en una amanida pot funcionar perfectament perque és sucós i té una textura agradable, que clarament imita visualment a la de la tonyina en conserva.
Una sorpresa, francament.
Gràcies Paula Molès i Gerard

Audio aquí:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/un-restaurant-canibal-a-berlin/pit-de-pollastre-en-llauna-nyap-o-top/audio/1018807/

I el programa sencer:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/un-restaurant-canibal-a-berlin/mcdonalds-versus-dos-palillos-de-com-lespai-condiciona-lacte-de-menjar/audio/1018800/

diumenge, 28 d’octubre de 2018

de cuina AL mercat: el mix envinagrat d'en Francesc de La Boqueria (video)


En Francesc ens 'cuina' el seu mix d'envinagrats (tàperes, olives farcides, tomàquet triturat, ceba vermella, cogombrets i cebetes agredolçes). De vegades anar al mercat et regala aquestes coses.
Olives Francesc, parada 154 a La Boqueria.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

de xerrada sobre Mercats i xarxes (video)


Al Mercat de mercats, hem xerrat sobre com xerrar sobre els mercats a les xarxes. Gràcies als companys Silvia, Joan F., Sandra i Mon per la complicitat i la bona estona! :)

diumenge, 7 d’octubre de 2018

de recepta: lloms de conill amb mongetes vermelles




M'agrada la carn de conill, però en general em resulta tediós i pesat haver d'estar escurant òssos menuts a la recerca del pessic de carn. És per això que acostumo a fer-lo en arròs que permet el goig abundós de la cullerada.
Però quan el vull fer cuinat, una solució que em funciona és fer servir els lloms del lepòrid, carn fineta que només té al centre la vèrtebra enganxada. Fàcil fàcil de menjar.

Com que el seu sabor és més aviat suau, l'acompanyo d'elements no gaire agressius com son un llegum (en aquest cas la mongeta vermella) i una bona quantitat de vegetals per a donar substància i base a la cosa. Al final, és un plat que admet també l'afegitó de brou per a convertir-lo en un guisat de cullera tot i que normalment no ho faig.

Recepta: Lloms de conill amb mongeta vermella

Ingredients: 
600 g de lloms de conill
Una mica de farina
dos pebrots vermells
Quatre tomaquets menuts
Una ceba i mitja
Una dent d'all
400 g de mongeta vermella cuita
Sal, oli d'oliva verge extra i pebre
Mig gotet de conyac

Procediment:

Piquem les verdures i les posem a sofregir en una cassola amb oli d'oliva. Si volem tenir un gust caramelitzat podem coure primer la ceba per a que agafi color i afegir la resta després. Quan les verdures estan ben cuites afegim el conyac i evaporem l'alcohol. Salpebrem i reservem.

Passem per farina els lloms de conill i els fregim molt breument en oli d'oliva. S'asseca ràpid així que realment ha de ser un pas breu per la paella. Salpebrem i reservem.

En una cassola, barrejem el sofregit de verdures amb les mongetes i finalment afegim els talls de conill. Donem una cocció breu (Aquí és on podem afegir una mica de brou si volem obtenir un plat més salsat que admeti bé la cullera).  


dilluns, 24 de setembre de 2018

de marmitako de bonítol. Recepta.



Aquest marmitako el vem gaudir ahir en familia, fet amb la recepta que em va ensenyar en Mikel López de Viñaspre -tot i que ell ens el va preparar amb tonyina vermella i nosaltres hem fet servir bonítol que era el que teniem a l'abast de la cistella i de la butxaca-.

En essència, aquest plat pescador no porta ni sofregit ni similar perque a la barca tot ha de ser fàcil i ràpid. És de concepció senzilla i resultat espectacular.

El tema és tenir bon peix i paciència per a fer un fumet -tot i que es pot utilitzar un de comercial, que no és el mateix però ens pot solucionar la papereta-. Abans del 'descobriment' d'Amèrica aquest plat es feia amb naps o amb castanyes. Millor amb patata, la veritat.


Marmitako de bonítol

Ingredients:
1,5 kg de bonítol net
1,5 kg de patata
Dos pebrots verd, un pebrot vermell

Una ceba gran
Oli d'oliva verge extra
Una mica de tomàquet natural triturat
Sal i pebre
Alls
Fumet de peix en cas de no poder-lo preparar nosaltres amb el bonítol.

Procediment:

Amb les espines del bonítol i algunes verdures preparem un fumet -el més intens possible- i reservem.

Tallem el bonítol en daus que posem a la cassola amb oli i els alls pelats. Daurem l'exterior breument deixant el cor del tall rosat i tendre. Reservem.



A l'oli aromatitzat amb all i bonítol, posem els pebrots i la ceba picada. Fem anar el fogó un parell de minuts i afegim les patates 'cascades' -així deixen anar part del midó i espessim la salsa final i les cullerades de tomàquet ratllat.



Posem el fumet i rectifiquem de sal i pebre. Coem aprox. 20 minuts fins que les patates estan cuites.
Afegim ja fora del foc els daus de bonítol i ja ho tenim!