dissabte, 16 de gener de 2021

de video-xerradeta a la cuina: arròs cabrerés, un arròs de mar i muntanya amb ànima d'interior

arròs cabrerés, versió del que fa Ignasi camps

Nova video-xerradeta de cinc minuts a la cuina. Seguimos con la cosa :P
Aquest cop per parlar de l'arròs de Cabrera o arròs cabrerés, que vaig aprendre del gran cuiner Ignasi Camps (Ca l'Ignasi, Cantonigrós) i que és un arròs de mar i muntanya però amb ànima de terra endins.

dijous, 14 de gener de 2021

de recepta: pasta calamarata amb anxoves, rap i verdures

 Pasta calamarata con rape y verduras


De vegades volem menjar de festa sense haver de gastar massa temps a la cuina. Passa i tenir a mà una pasta de qualitat pot ser una de les millors maneres de soluciona l'aparent paradoxa. La pasta de qualitat és un producte magnífic, que converteix un plat en delicadesa a poc que s'hi posi una mica de cura en la cocció i s'acompany d'una bona salsa. I per a la salsa de la pasta, molt sovint m'agrada recòrrer als clàssics: una mica de anxova de qualitat li dona el punt de salabror que toca. Complexa i amb el ranci just per a que enamori al mastegar. Està tot inventat? No ho sé, però les anxoves a la pasta són un clàssic d'Italia.

En aquest cas la salsa, si en podem dir així, era una base de verdures ofegades amb l'afegitó final de anxoves i d'uns talls de rap. Talls que per cert, no cal ni que siguin de la part més noble i preciada. Els retalls del cap del rap van molt bé per a aquesta tasca: son bons, son fàcils de netejar i costen força més barats que la part del llom de l'animal. Confitar unes verdures amb  una mica de vi, picar les anxoves que amb el calor -tot i que aquetes eren grosses- gairebé es desfan. Afegir el rap al final i ja tenim la feina feta. 

La pasta era calamarata, es diu així perque sembla que tingui la forma deles anelles del calamar. És molt habitual que sigui una pasta associada a plats del mar.

paquete de pasta calamarata

Recepta de pasta calamarata amb rap i verdures

Ingredients (2 pax)

250 g de calamarata de qualitat
300 g de retalls de molla de rap
1 llauna d'anxoves de qualitat (les nostres eren de Lorea Gourmet)
1 ceba
2 dents d'all
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 tomàquet madur
1/2 vas de vi blanc
Una mica d'orenga
Sal, pebre i oli d'oliva verge extra
Julivert picat

Procediment:

Piquem les verdures menudes i les posem en una paella amb oli a confitar. Pebrem i afegim les anxoves tallades (es desfaran i són les responsables de donar el punt de sal) i també afegim l'orenga. Coem a  foc mig uns quants minuts, fins que agafin una mica de color i les verdures quedin tendres però no desfetes. Afegim el vi i evaporem l'alcohol fins que gairebé perd la humitat. Aleshores afegim els talls de molla de rap i rectifiquem de sal i pebre.

Mentrestant coem la pasta en abuntant aigua salada, el temps que indiqui el fabricant. En el nostre cas, eren calamata per coure 11 minuts si no recordo malament. Quan estan cuites al dente, les enretirem amb una escumadora i les anem abocant sobre la salsa, no passa res si emportem una mica d'aigua residual. Remenem un minut més dins de la paella per a integrar la pasta i la salsa i servim amb julivert picat.


rape y verduras salsa para pasta

dissabte, 9 de gener de 2021

de entrevista con Luis Lera cocinero y autor del libro LERA de Montagud Ediciones

LUIS LERA COCINERO Y OSCAR GÓMEZ DECUINA

LERA es uno de los restaurantes donde más hemos disfrutado en la vida. Se puede decir más alto, pero me cuesta expresarlo más claro.

En la segunda mitad del 2020 se publicó el libro LERA (Montagud Ediciones, ISBN 978-84-7212-1), volumen magníficamente editado con un contenido que va mucho más allá de la cocina y que ha sido el libro con el que más he disfrutado en el año 2020.

No conozco ningún otro restaurante que se le parezca así que aprovechando la llegada del libro a casa le hice esta pequeña entrevista a Luis Alberto Lera, cocinero y pensador de la caza. Antes de la entrevista, os dejo mis reflexiones personales sobre un libro que me parece único y descomunal.


Entrevista con Luis Alberto Lera sobre el libro LERA

1- Me ha impresionado el enorme calado de la reflexión y análisis que contiene el libro. Mucho más que un simple libro de recetas. No es un libro específicamente sobre 'la cocina de Lera', es un libro del territorio y su historia, una forma de entender la relación de los hombres con la tierra que pisan. Y aún así, también encontramos mucha cocina en forma de recetas. 
¿Es, a pesar de todo, un libro de amor racionalizado? 

Es cierto que no es solo un libro de recetas. Quisimos ir más allá y aprovechar el recetario para defender un modo de vida que está muriendo y que es la filosofía de la casa.

2- El libro se ordena por especies, empezando por  la pluma y acabando con las grandes piezas de caza mayor. Todas tratadas con el mismo esmero, incluyendo el paso a paso de su limpieza y despiece.¿Pero hay alguna de ellas a la que ud. tenga un especial cariño o le otorgue un simbolismo especial?  

Me quedaría con la liebre, porque es la pieza que he cazado desde niño con los galgos. Además, cuando pienso en la caza, es el animal que primero me viene a la mente. Sin embargo, no podemos olvidar el Pichón de Tierra de Campos por lo que representa para comarca, ya que es una especie propia de aquí y de gran calidad.

INTERIOR LIBRO LERA COCINA Y CAZA


3- La obra está escrita desde el amor por la caza, pero dado su elevado contenido argumental y reflexivo.¿Cree que alguien contrario a la caza podría cambiar de opinión o al menos cambiar la forma de ver la caza con su lectura? ¿Era este público, a priori 'hostil', un grupo de lectores a los que también quería llegar?

Ojalá pudiéramos ayudar a reflexionar a más de uno y, si no hacerles cambiar de opinión, hacerles al menos respetar la caza. No es un público al que nos quisiéramos dirigir, pero sí del que nos queríamos proteger de alguna manera, de ahí que nos hayamos apoyado en prologuistas con autoridad en el tema, con argumentos que justifican y ponen en valor la importancia de la caza. 

4- Tanto en la visita a LERA como en el libro, ud. especifica con claridad que también busca unas digestiones amables y ligeras. ¿Cuales son las claves para conseguirlo?  

Yo entiendo la digestión como parte de la experiencia, porque una mala digestión estropea cualquier menú por bueno que sea. Por eso, no usamos fondos para los guisos, así no hay concentración de sales minerales y eso ayuda a digerir con más facilidad. Otra clave es usar siempre ácidos para compensar las grasas, como vinagre, naranja... así se consigue el equilibrio de sabores y ligereza en los platos. 

5- Desde el amor a la historia y tradición, hace cambios en técnicas y recetas. Sin embargo los ingredientes apenas cambian y las técnicas no son nuevas sino que lo son por su aplicación ¿La caza admite pocos cambios si no quiere perder la esencia?

Creo que la caza admite cualquier innovación técnica. De hecho, nosotros utilizamos varias técnicas que no son propias de la caza, como salmueras, marinadas con frutas... Aún hay mucho que descubrir. 

6- Los sabores fuertes y recios dominan en la cocina de la caza, aún así encontramos un par de postres en el libro. En lo personal me llama la atención la crepe de sangre de liebre que, por motivos familiares, asocio lejanamente con las filloas de sangre gallegas. ¿Es este un camino que tiene más recorrido?    

Sí, sin duda, con los postres tenemos mucho que experimentar, sobre todo desde que se van imponiendo los postres menos dulces. 

DEDICATORIA LUIS LERA LIBRO COCINA

7- En numerosas ocasiones a lo largo del libro se hace referencia a la gestión cinegética de los recursos. ¿Es optimista con el futuro de la caza y su gestión?

Todo dependerá de las políticas que se apliquen. Parece que "lo verde" va a tener especial relevancia en todos los ámbitos, pero eso no implica que ese nuevo ecologista entienda y respete la caza. Por otra parte, también dependemos de las políticas agrarias, que influyen directamente en la supervivencia de la caza, sobre todo la menor, ya que es muy afectada por los pesticidas y monocultivos. Si esto no cambia, tenemos mal futuro. 

8- Es un libro tan entregado a su tierra y a la caza que quizá algunos enamorados de Lera Restaurante echemos en falta algunas cosas que también hemos vivido en su casa. ¿Le han quedado cosas para -quizá- un segundo volumen en un futuro?

Sí, por supuesto, el libro está centrado en la cocina de caza del Restaurante, pero Lera es mucho más que caza. En cuanto al segundo volumen, queremos por ahora disfrutar del primero y luego ya se verá. Desde luego, hay suficiente material para continuar.

divendres, 8 de gener de 2021

de recepta: Crema de llenties amb foie

CREMA DE LENTEJAS CON FOIE


Aquest Nadal, un dels plats que més a triomfat a casa ha estat la crema de llenties amb fetge-gras. El foie, que també en diem així a la nostra cuina, combina de fàbula amb les llenties. Aquest descobriment el vem fer fa ja un temps al restaurant Lera (Castroverde de Campos) i també em deleixo per tastar algun dia les llenties amb foie d'Hilario Arbelaitz al seu Zuberoa. 

En tot cas, nosaltres vem fer una versió molt més humil i nostrada. Vull dir feta a la nostra manera, sense seguir una recepta concreta més enllà de la inspiració en els grans mestres, es clar. Es tracta de cuinar les llenties lentament a la manera tradicional però afegint uns quants bolets de trompeta de la mort. Així al final tenim unes llenties amb gust d'òs de pernil, all, ceba, llorer, una patata, vinet blanc i trompeta.
A partir d'aquí en fem una crema a la que afegim una part de foie micuit, primera pantalla superada i acabem amb el boss final planxant unes llesques de foie cru fins a daurar-les i deixar-les tebiones. Es posen per sobre de la crema i tenim un platàs de gustos i tendreses. A casa, un instant clàssic. Tornarà.

Recepta de crema de llenties amb foie

Ingredients:

200 g de llenties 
200 g de foie micuit
Unes llesques de fetge gras
1 os de pernil
1 ceba gran
1 patata
2 grans d'all
1 grapat de trompetes de la mort
2 fulles de llorer
Sal, pebre negre
Un raig d'oli
Aigua o brou de pollastre clar

RECETA CREMA DE LENTEJAS CON FOIE

Procediment:

En una olla (jo he fet servir la olla de cocció lenta) posem les llenties, la patata pelada, els alls, la ceba tallada per la meitat, el llorer, el pernil, aigua, oli, pebre i sal. Coem les llenties lentament fins que estiguin fetes, en el cas de la slow cook, va trigar aprox. 6h. M'agrada fer-ho així perque trobo que els sabors queden més intensos i integrats.
Triturem en una batedora o robot juntament amb el foie micuit i rectifiquem de pebre i sal. Si convé, podem afegir una mica de brou de la cocció i una mica de crema de llet si som afrancesats.

Quan ja tenim la crema, la passem per un colador per a que quedi ben fina i en una paella o planxa daurem a foc intens les llesques de foie. Han de quedar daurades, però atenció que si ens passem es fondrà completament i ens quedarem sense starlet o vedette del plat.

Servim la crema amb el foie planxat per sobre i decorem amb uns punts de oli de julivert.


dimecres, 6 de gener de 2021

de ràdio: Recomanant Les voltes de Sant Sebastià (Moià) a La Fonda de Pep Nogué (Catalunya Ràdio)

OSCAR GÓMEZ I JAN FARGAS CUINER LES VOLTES DE SANT SEBASTIÀ


Avui (dia de reis!) he tingut el plaer de recomanar el restaurant Les Voltes de Sant Sebastià (Moià) al programa La Fonda que dirigeix en Pep Nogué a Catalunya Ràdio. Aquest restaurant aplega un bon grapat de les virtuts que m'agrada trobar quan gaudeixo menjant fora de casa: un servei amatent i cuidat, una sala amb personalitat i una cuina entenimentada que sap posar el producte al centre i destacar-ne les virtuts a través de una execució depurada i una presentació magnífica. No es poca cosa, ara que ho torno a llegir. 

I si a sobre resulta que al capdavant de la cuina trobem un cuiner de 23 anys, aleshores tot es torna encara més destacat ja que IMHO estem davant d'una clara figura emergent en el panorama del fogó català. És impossible conèixer el futur, però es pot albirar el potencial i em sembla que amb Jan Fargas tenim un candidat clar a cuiner recongudíssim (ja ho és ara dins el món de la cuina professional) a nivell popular. El tems dirà, de moment, ja podem gaudir molt amb el seu present a cullerades.

Aquí teniu l'àudio :)

diumenge, 3 de gener de 2021

de ràdio: Recomanant Ca l'Esteve Restaurant al programa La Fonda de Pep Nogué a Catalunya Ràdio (Àudio)

Xesco bueno cuiner i oscar Gómez decuina

Ca l'Esteve és sense cap mena de dubte el restaurant on més m'he entaulat a la meva vida. Fins abans de la pandèmia, un cop al mes hi fèiem cap per gaudir d'un #esmorzardefoquilla que en Xesco Bueno sempre s'encarregava que fos divertit, sorprenent i inteligent. Inteligent? Sí, perque gairebé sempre hi hem trobat un mos de temporada, preparat amb un enfocament original que estava lligat o bé (molt sovint) amb la historia de la cuina catalana o bé amb alguna tendència de la cuina més actual. D'aquesta aproximació entenimentada, saborosa i culta jo en dic una cuina inteligent.

Per això el vaig recomanar al programa La Fonda de Catalunya Ràdio, la veritat, costa condensar les virtuts en tan poc temps. Aquí teniu l'àudio de la intervenció :)

divendres, 1 de gener de 2021

de Tarbeis. Compres gallegues per Barcelona: queso do Cebreiro

COMPRA GALLEGA EN BARCELONA QUESO CEBREIRO

Nova píndola en video, en aquesta ocasió sobre la compra de productes gallecs que vem fer per celebrar el canvi d'any. Del funest 2020 cap al nou 2021 a cop de mossegada de larpeira, conserves d'ous de lluç en salsa de perdiu i formatges gallecs. 

dimecres, 30 de desembre de 2020

de llibres: Entrevista Matilde Alsina i Genís Arnàs autors del llibre Boqueria 1840 -2020 (2a part)

 

GENÍS ARNÀS I MATILDE ALSINA AUTORS BOQUERIA 1840 2020

Aquí tenim la segona part de la entrevista que vaig fer amb Genís Arnàs i Matilde Alsina, autors del llibre -imprescindible per als curiosos sobre les coses del menjar- Boqueria 1840-2020. La primera part d'aquesta entrevista la podeu trobar en aquest enllaç: Pimera part entrevista Genís Arnàs i Matilde Alsina.

-Com heu escollit la foto de la portada?

Ara que sembla que els barcelonins s’han desentès de la Boqueria, que no la consideren ‘seva’,sinó ‘territori turístic’, una de les premisses amb què treballàvem era que el mercat és un microcosmos que reprodueix en petita escala el que li passa a la ciutat. D’alguna manera, tot el que viu Barcelona té el seu reflex a la Boqueria. Per això ens va semblar tant adient aquesta imatge, que fa referència a una vaga, la de la Canadenca del 1919, que va deixar Barcelona sense llum i amb moltes dificultats per al transport i el proveïment. Creiem que explica aquest fet de manera molt gràfica.

T’hem de dir que en general, la selecció de fotografies del llibre, és un altre aspecte al que vam dedicar moltes hores de treball, perquè teníem pre-seleccionades pràcticament el doble de les que finalment la maquetació del llibre ens va permetre publicar.


-Tot i que alguna de les nissagues de paradistes són també protagonistes al llibre...és un món encara no prou explorat? Donaria per a una segona entrega del llibre?

Segur que sí. Hi ha famílies que porten 3 i 4 generacions al mercat, que poden parlar-nos de moltes Boqueries. Alhora els seus testimonis també ens descobririen diferents maneres de comprar i vendre i la transformació que s’ha viscut i, sobretot ara amb els mitjans telemàtics, s’hi està vivint.
De fet donaria per una segona i una tercera entrega, perquè la Boqueria la pots mirar des de tants prismes que seria tant interessant donar veu a aquestes nissagues de comerciants, com també al de famílies, cuiners i restauradors que han tingut la Boqueria en l’epicentre del seu proveïment.

Un tema pendent, sobre el que només hem pogut fer una lleu pinzellada, és l’estudi de l’evolució del petit comerç en els últims 180 anys a Barcelona.


-En el llibre apareix l'atemptat de les Rambles del 2017, que narreu com un més de la sèrie històrica d'atemptats on La Boqueria ha tingut paper d'escenari tràgic. Us ha costat enfocar-ho des de un cert historicisme i fugir de la natural implicació emocional?

No ha passat prou temps per enfocar l’atemptat del 17 d’agost des d’un punt de vista històric. No hi ha prou distància i això impedeix acostar-s’hi amb perspectiva. I si una cosa teníem clara és que volíem tractar els temes del llibre des d’un punt de vista històric i professional, però només et pots acostar a un tema tan pròxim en el temps des del punt de vista periodístic i això ja ho ha fet la premsa. Per això ens va semblar que era preferible incloure’l en la crònica negra del mercat d’una manera discreta.

Evidentment, no el podíem obviar, però deixa’ns fer una reflexió: tots els atemptats són terribles, per descomptat, però potser la proximitat d’aquest del 2017, el fet que el visquéssim, el magnifica. I l’impacte que va generar en la ciutadania no té perquè ser més gran que el que el 1905 va matar les floristes Rosa i Pepita Rafart, que va commocionar la ciutat fins a l’extrem que el seu enterrament va ser multitudinari.


contraportada llibre boqueria 1840 2020

-En una Barcelona que es va rendir al turisme d'una manera que molts consideràvem ofensiva,s'ha demanat a La Boqueria un comportament diferent i de resistència que no s'exigia a la resta de la ciutat?

Creiem que sí. Si la Boqueria hagués adoptat el paper de resistent i li hagués tombat l’esquena al turisme, se l’hauria qüestionat per ‘no ajudar’ a fomentar riquesa a la ciutat. Com que va acollir els visitants -cosa que per altra banda, no podia evitar perquè és un mercat públic i no pot impedir l’entrada al recinte a ningú-, hi va haver certs col·lectius que ho van veure com una ‘traïció’. No ho van veure igual amb la Pedrera, posem per cas, i diem aquest edifici perquè encara té veïns, hi viu gent, no és un simple espai museístic, o fins i tot amb altres espais que van canviar totalment la seva essència com ara la plaça de braus de les Arenes, que ara és un gran centre comercial. 

Potser aquí la reflexió està en què els ciutadans veuen els mercats com una cosa seva, i en el moment que, moguts per les circumstàncies, adopten actituds que no els agraden, els tomben l’esquena. També és veritat que molts dels qui qüestionaven la Boqueria ni n’eren clients ni hi havien posat mai els peus. Es limitaven a repetir una sèrie de tòpics com que era caríssima o només tenia productes per als turistes sense haver-ho comprovat en persona. 


-En la vostra opinió...la indentificació sentimental del barceloní amb La Boqueria pot tornar als mateixos nivells que fa unes dècades?

M.A. Jo crec que no. Però no perquè sigui la Boqueria. Tampoc no ho tornarà a ser amb el Parc Güell o les places de Gràcia, per exemple. Barcelona s’ha vist sotmesa a un allau turístic brutal i a un procés de gentrificació que n’ha expulsat bona part de població a altres barris més perifèrics o a altres ciutats. Els que han quedats’han hagut de protegir i potser una de les eines que han trobat ha estat ‘desentendre’s’ de certs espais ciutadans. Casos clars són la Rambla, el Barri Gòtic o el Port Vell.

El barceloní hi ha deixat d’anar per no haver de lluitar amb els turistes, però també perquè ja no els reconeixia com a seus. Si et van tancant les botigues o transformant en reclams turístics els locals que formen part de la teva educació sentimental, si en un espai no hi veus vida, veïns, barri, només ‘postureo’ i ‘selfies’, et defenses mirant cap a una altra banda, buscant altres horitzons. I no em vull allargar, però també s’ha de tenir en compte que la gent ha canviat la seva relació amb el menjar.

A la gent li agrada menjar, i si pot ser bé, millor. Però no li agrada cuinar. I no sap comprar. Anar als linials del súper, a agafar un paquet de galetes que només es diferencia de l’altre en els colors de la caixa, et deixa sense formació per enfrontar-te a un taulell ple de peixos, dels quals no en saps ni el nom ni què fer-ne quan els tens als fogons de casa. I aquest canvi és un obstacle perquè el barceloní recuperi la identificació sentimental amb el mercat. Si no coneixes els productes, vas al mercat amb la mateixa actitud que vas a un museu, a escoltar l’audioguia i sortir-ne amb cert aire satisfet que has après alguna cosa.

Però un cop acabes de veure obres de Picasso al museu, no tens cap obligació de reproduir-les a casa. En canvi, un cop marxes de la Boqueria amb el cistell més o menys ple, has de fer alguna cosa amb tot allò a casa. I com que saps que no en saps, vols evitar la mala experiència. I per on comences? No anant al lloc on et trobaràs amb aquesta trampa.
 

G.A. Jo crec que la Boqueria és patrimoni de Barcelona, i la veiem com a molt nostra, per això tenim aquesta estranya sensació que no ens agrada que altres vinguts de lluny se l’apropiïn, però en el fons no és gaire diferent del que ens passa sobre el que s’ha batejat com a comerços històrics de la ciutat, dels que tenim un enorme disgust quan llegim que un d’ells tanca o que es transforma perquè no pot assumir un nou lloguer, però en canvi pràcticament no hi hem anat mai o no hi hem comprat res des de fa anys.

I dic el mateix que vaig dir ara fa uns dies en unes jornades sobre com afectaria la pandèmia al comerç i si s’hauria de transformar. Doncs no, la Boqueria no s’ha de transformar, la Boqueria s’ha de seguir transformant, com fa cada dia des de fa 180 anys.

 

dimarts, 29 de desembre de 2020

de Tarbeis: el yayotuber

TARBEIS el yayotuber reflexions la boqueria

En una increible sinergia entre el blog i el canal de Youtube, us presento la primera píndola (n'hi haurà més? No se sap) de Tarbeis, el yayotuber.

Ni es moderno, ni es dinámico, ni es picadito ni es ná. Però també soc jo. Dentro video.