Aquest dijous passat l'equip de
eltenedor.es em va convidar a un sarao anomenat '
El Cerdo Vasco' celebrat al restaurant
Sagardi del c/ Muntaner. Allà Jose Ingacio Jauregui -criador de porcs de la raça
Euskal txerria a
Maskarada denda - i els germans Iñaki i Mikel Lz de Viñaspre -copropietaris del Grup Sagardi i
bloggers desde fa una setmana- ens presentaven les característiques d'aquesta raça particular, recuperada comercialment durant els darrers anys.
El títol de la trobada '
El cerdo vasco' em resultava irresistiblement agosarat, i de fet reflecteix perfectament el caracter d
'un poble que sap vendre les seves coses bones sense cap mena de complexe i amb un punt de conya interessant.
Aquests porcs, dels que fa una dècada quedàven algunes desenes d'exemplars repartits per unes poques granjes, havien estat la raça utilitzada per les granjes pirenaiques desde el Cantàbric fins a la zona d'Hosca. Seleccionats mitjançant creuaments durant generacions, havien aconseguit un porc capaç de criar-se en semillibertat en les montanyes ferèstegues properes a l'Atlàntic en un clima fred i dur.
Però el fet que
'només' donin uns 10 garrins cada any devant dels 25 que dona la 'tradicional' raça del porquet de color rosa. I alhora que cada kilo final de porc costi
7,5 kgs de pinso (devant de les 2,5 kgs) ...el van condemnar a fregar el 'chute al palo' de la desaparició.
Si per a la lírica corríen 'malos tiempos' per a les varietats animals i vegetals que no siguin les més productives han regnat temps d'extinció. Per sort sembla que com a societat encara ens podem permetre recuperar una mica l'enteniment i salvar el que queda amb l'esforç d'alguns arriscats enamorats del seu ofici. Ens ho podem permetre o justament el que no podem és no permetren's-ho?
Tot això ens ho explicava el Jose Ignacio amb el porc devant, de cos present exposat en canal a la taula.
Requiem in brase.
Ens va mostrar els diferents talls i per fi vaig poder entendre perqué 'el secreto' es diu així: Amagat com està ben camuflat al costat de la panceta.
No us perdeu el següent video de la granja crien els euskal txerria, minutet i mig de goig visual amb aquesta varietat de porc bicoloar: cap i cuixes negres amb tronc central rosadet. Són francament graciosos aquests porcs!
I no em fa pena que els matin per fer-ne pernils i guisats? Ahhhh! Com no m'en fa? La vida m'ha endurit o qué pasa?
Si no recordo malament,
cada porc tenia 300 m2 de terreny per a fer exercici en el clima Atlàntic de la zona. 300 m2: són porcs treballats de carn ferma i alhora greix infiltrat. A la mateixa granja fan el processat de la carn que venen per internet 'en fresc' en lots de 70 euros i també en format de múltiples embotits, adobs i preparacions.
Un cop conegut el fons teòric de la materia prima, vem poder tastar els embotits (
quina txistorra madredelseñorhermoso!!) i ens vem entaular per a gaudir còmodament del sopar.
Sopar cerdotemàtic,però
diguem les veritats: els amfitrions, tant paladejaven gustosament un mos de carn de garrí com s'
emocionaven obrint els ulls com a plats mentre rebien puntuals les notícies dels gols del Atletic al camp del Manchester.
Ells feien honor al clàssic del nascut a Bilbao, i sobradament deien que 'sempre que ho tenen tot guanyat'. Us asseguro que flipàven amb l'anunci del tercer gol.
Sabeu quan els homes en quadrilla riem amb la lletra 'o'? I sona un gutural "jojojojo"?... doncs això mateix.
Ja veurem la final de la Copa del Rey, que
ells van tornar a comptar com a guanyada!! Con un par!! hehehe.
En tot cas, i tornant al porc que és del que es tracta: Vem poder tastar les
salsitxes amb tòfona. Un producte en proves que si fos per mi menjaria cada dia per esmorzar. Sublims. Més a favor no hi puc votar.
A continuació teniu una presentació general dels plats, en que destaco molt
les salsitxes,
les manetes i les orelles del garrí guisades amb judia pocha (Oh Dios Mio!) i uns
pebrots del piquillo naturals i confitats. El guisat de pochas era extraordinariament potent i profund, em va encantar i més amb les dificultats que tenim a Barcelona per trobar aquesta mongeta a mig camí entre la verdura fresca i el llegum sec. De cremositat fantàstica i submergida en un fons dens de
gelatina garrinica. Excel.lent.
Dels pebrots, diguem també les veritats... us haig de comfessar que em van fer protagonitzar el
momento Carpanta de la nit quan no vaig deixar que la safata amb els quatre que hi quedàven tornés cap a la cuina, aixó sí, ANIMAT per
Mikel Lz de Viñastre que es nota que li va el rock and roll a la taula.
Calpena va capturar el moment.
La verirtat és que si us mireu les fotos de la presentació veureu que és d'aquells sopars que llenan las sepulturas. Un carrusel de plats càrnics saborosos.
En definitiva, que aquí n'hi ha un guanyat per a la causa del porc vasc i que només pot fer que agrair sincerament la invitació del equip de eltenedor i del Grup Sagardi per els moments alegres i saborosos de la nit. I de pas, desitjar molta sort a l'Iñaki i resta de companys bloggers que començen, es clar!!
