Un projecte fantàstic de Gabriele Galimberti.
Una sèrie de fotografies en que diferentes avies del món apaerixen retradades amb els seus ingredients i els plats cuinats. A banda de ser unes fotografies precioses hi ha molta informació sobre formes de vida, mitjans materials, edats del que és una avia segons el continent i altres... un petit tractat sociològic en un grapat de fotografies.
No us perdeu la seva web, on hi ha totes les imatges: Lens Culture Galimberti Slideshow.
Grandiós.
Obviament totes les fotografies són de Gabriele Galimberti, heh!
Eija Bankach, 62 anys. Marroc.
Fiatar Ncube, 52 anys. Zimbawe
Cathy O'Donovan, 64 anys. Canadà
Regina Lifumbo, 53 anys. Malawi
Boonion Zgonpor, 69 anys. Thailandia
Serette Charles, 63 anys. Haiti
diumenge, 23 de setembre del 2012
de 'Te la vas a comer doblada'? Necessita millorar.
Etiquetes de comentaris:
humor gastronòmic
dissabte, 22 de setembre del 2012
de Taste the Waste: un film de terror i realitat.
Avui és dissabte, el cap de setmana és normal tenir una mica més de temps per a poder dedicar a veure una pil.lícula tranquilament. I avui us porto aquesta recomanació: Taste the waste.
Un film impressionant per la feina de documentació i recerca... i també per la cruesa del que s'hi exposa: l'escàndol que suposa la quantitat de menjar que aboquem a les escombraries mentre una gran part de la humanitat mor de fam. Vergonya.
La web de la pel.lícula i projecte: http://www.tastethewaste.com/info/film
Un film impressionant per la feina de documentació i recerca... i també per la cruesa del que s'hi exposa: l'escàndol que suposa la quantitat de menjar que aboquem a les escombraries mentre una gran part de la humanitat mor de fam. Vergonya.
La web de la pel.lícula i projecte: http://www.tastethewaste.com/info/film
Etiquetes de comentaris:
documentals,
video
divendres, 21 de setembre del 2012
de carta d'amor
Carta d'amor.
Hay veces que uno hace las cosas por que le gustan o por que quiere ,es lo que me pasa con alguno de mis panes ....a veces no los hago ni siquiera para venderlos!!!Los hago para entenderlos y comprenderlos ,saber porque y como funcionan y porque reaccionan los ingredientes unos con los otros .
Es el caso de mi pan de maíz y pasas ....semanalmente hago un pande maíz y pasas de unos 4 kilos que no logro vender y que finalmente acabo partiendo y regalando...Se trata de un pan denso y pesado ...al escaldar la HARINA JUNTO CON LAS PASAS ,estas sueltan su parte alcoholica ,agregandola al pan ,si a esto añadimos la canela y la vainilla que lleva el pan ...todo esto da un resultado brutal ...el tono dulzón del maíz ,la harina de centeno integral....todo acaba siendo espectacular .....Pero toda esta pasión ...todo este monumento gastronomico acaba incomprendido en la tienda.
Me suele ocurrir que me obsesiono con uno de los panes ,me ocurría cuando me dedicaba al Arte ...en que finalmente pintaba siempre el mismo cuadro intentando buscar algo que estaba en la tela y yo debía sacar de allí!!! Me queda no obstante una alegria ....mis panes que no logro vender ,acaban en diversos comedores sociales de la ciudad -ya que no los vendo ,tampoco está bien tirarlos-Me gusta pensar en la democratizacion de mis panes ...estan en las mejores mesas de los estrellas Michelin ...pero también en las mejores y humildes mesas de esta ciudad.
Y el otro día tuvimos una felicitacion de estos últimos ...nunca habían comido un pan tan bueno,la gente se pone contenta cuando les daban nuestro pan.... Esto me lleva a la convicción de que mi pan de maíz ,mi incomprendida joya gastronomica,que no logro vender ...ha encontrado a su publico.De hecho mi suegro ,un humilde gallego ...siempre me dice que el pan de maíz era el pan de los pobres. Feliz día a todos....
Daniel Jordà
Panes Creativos La Trinidad
Plaça Garrigó 5, 08016 Barcelona
Publicada al seu mur de Facebook, li he demanat permís per a reproduir-la aquí.
Perque les paraules d'amor mereixen tants altaveus com sigui possible.
Hay veces que uno hace las cosas por que le gustan o por que quiere ,es lo que me pasa con alguno de mis panes ....a veces no los hago ni siquiera para venderlos!!!Los hago para entenderlos y comprenderlos ,saber porque y como funcionan y porque reaccionan los ingredientes unos con los otros .
Es el caso de mi pan de maíz y pasas ....semanalmente hago un pande maíz y pasas de unos 4 kilos que no logro vender y que finalmente acabo partiendo y regalando...Se trata de un pan denso y pesado ...al escaldar la HARINA JUNTO CON LAS PASAS ,estas sueltan su parte alcoholica ,agregandola al pan ,si a esto añadimos la canela y la vainilla que lleva el pan ...todo esto da un resultado brutal ...el tono dulzón del maíz ,la harina de centeno integral....todo acaba siendo espectacular .....Pero toda esta pasión ...todo este monumento gastronomico acaba incomprendido en la tienda.
Me suele ocurrir que me obsesiono con uno de los panes ,me ocurría cuando me dedicaba al Arte ...en que finalmente pintaba siempre el mismo cuadro intentando buscar algo que estaba en la tela y yo debía sacar de allí!!! Me queda no obstante una alegria ....mis panes que no logro vender ,acaban en diversos comedores sociales de la ciudad -ya que no los vendo ,tampoco está bien tirarlos-Me gusta pensar en la democratizacion de mis panes ...estan en las mejores mesas de los estrellas Michelin ...pero también en las mejores y humildes mesas de esta ciudad.
Y el otro día tuvimos una felicitacion de estos últimos ...nunca habían comido un pan tan bueno,la gente se pone contenta cuando les daban nuestro pan.... Esto me lleva a la convicción de que mi pan de maíz ,mi incomprendida joya gastronomica,que no logro vender ...ha encontrado a su publico.De hecho mi suegro ,un humilde gallego ...siempre me dice que el pan de maíz era el pan de los pobres. Feliz día a todos....
Daniel Jordà
Panes Creativos La Trinidad
Plaça Garrigó 5, 08016 Barcelona
Publicada al seu mur de Facebook, li he demanat permís per a reproduir-la aquí.
Perque les paraules d'amor mereixen tants altaveus com sigui possible.
Etiquetes de comentaris:
daniel jordà,
escrits,
pa
dijous, 20 de setembre del 2012
del Negroni eternament pendent.
Parlàvem fa poc de la màquina coctelejadora automàtica (quin horror, en vull una!) i m'ha vingut a la memòria el meu còctail eternament pendent: el negroni.
Pendent sine dia perque es clar... soc abstèmi. Així que estic a la espera de coincidir en una cocteleria (m'hi veuen poc en aquests meravellosos llocs que a mi em semblen de deliciosa decadència postcolonial) acompanyat d'un bebedor que sigui amic i estigui disposat a demanar-se un negroni i deixar-me'l tastar. Complicao.
En tot cas, el tinc ficat entre i per les dues orelles desde el moment que vaig escoltar la meravella dels Sidonie amb homenatge a qui més i millor ha sabut vestir un combinat: 007 al servicio de Su Graciosa Majestad.
Negroni.
I en fi, si teniu curiositat per saber quins beuratges porta al seu ADN de cóctel, aqui teniu un video preciós on s'explica i que ve amb rubia-al-otro-lado-de-la-barra inclosa. Segur que és important, però a mi m'ha semblat que la rossa acomplia només una funció decorativa. En fin.
Negroni
El vaso clásico para un Negroni es el llamado Old Fashion, un vaso bajo y ancho; las partes de los licores han de ser exactamente iguales, puesto que más gin de la cuenta daría un sabor excesivamente fuerte y alcoholizado, mientras que un exceso de vermut endulzaría en exceso el Negroni
Extret de la Wikipedia.
Pendent sine dia perque es clar... soc abstèmi. Així que estic a la espera de coincidir en una cocteleria (m'hi veuen poc en aquests meravellosos llocs que a mi em semblen de deliciosa decadència postcolonial) acompanyat d'un bebedor que sigui amic i estigui disposat a demanar-se un negroni i deixar-me'l tastar. Complicao.
En tot cas, el tinc ficat entre i per les dues orelles desde el moment que vaig escoltar la meravella dels Sidonie amb homenatge a qui més i millor ha sabut vestir un combinat: 007 al servicio de Su Graciosa Majestad.
Negroni.
I en fi, si teniu curiositat per saber quins beuratges porta al seu ADN de cóctel, aqui teniu un video preciós on s'explica i que ve amb rubia-al-otro-lado-de-la-barra inclosa. Segur que és important, però a mi m'ha semblat que la rossa acomplia només una funció decorativa. En fin.
Negroni
- 1/3 parte de Vermut rojo
- 1/3 parte de Campari (bitter)
- 1/3 parte de Gin
El vaso clásico para un Negroni es el llamado Old Fashion, un vaso bajo y ancho; las partes de los licores han de ser exactamente iguales, puesto que más gin de la cuenta daría un sabor excesivamente fuerte y alcoholizado, mientras que un exceso de vermut endulzaría en exceso el Negroni
Extret de la Wikipedia.
Etiquetes de comentaris:
coctels,
Música,
música per als fogons,
video
Espagueti amb favetes, cansalada i botifarró
Al tàper d'avui hi tenim uns espagueti amb faves, bastonoises de cansalada al arome de botifarró. Bé, diria que el meu intent de vestir el plat amb nom barroc no és gaire reeixit. Però el que sí que puc assegurar és que el resultat és ben bó. Ja tinc gana!
Spagueti amb faves, cansalada i botifarró
Ingredients:
500 grs de faves pelades (a veure, les meves eren favetes congelades. #crisis #whatcrisis)
150 grs de cansalada (que en tens 200 grs? Posa-li tota, que és la gràcia del plat)
Un o dos botifarrons
Mitja dent d'all
Sal perfumada de llimona (obviament, el perfum és opcional)
Oli d'oliva verge, pebre negre i orenga.
100 grs d'espagueti per persona (nosaltres erem 3 persones)
Procediment:
En una cassola posem la cansada tallada en bastonets, la mitja dent d'all i una mica d'oli. Quan ha agafat un punt de color i perfumat l'oli hi posem les favetes que couran aprox 15 mins a foc lent amb una mica d'aigua i sal. Poca aigua, només per a que estiguin humides. A mitja cocció afegim el botifarró desfet. Al acabar rectifiquem de sal, pebre i li posem l'orenga. Reservem.
A banda, coem els espagueti en aigua abundant amb sal. Al acabar no els escorrem, sino que els agafem amb directament de l'aigua de cocció i els aboquem sobre les faves de forma que la miqueta d'aigua que porten emulsiona amb la 'salsa' i queda molt més bó
Al tàper i llestos!!
Spagueti amb faves, cansalada i botifarró
Ingredients:
500 grs de faves pelades (a veure, les meves eren favetes congelades. #crisis #whatcrisis)
150 grs de cansalada (que en tens 200 grs? Posa-li tota, que és la gràcia del plat)
Un o dos botifarrons
Mitja dent d'all
Sal perfumada de llimona (obviament, el perfum és opcional)
Oli d'oliva verge, pebre negre i orenga.
100 grs d'espagueti per persona (nosaltres erem 3 persones)
Procediment:
En una cassola posem la cansada tallada en bastonets, la mitja dent d'all i una mica d'oli. Quan ha agafat un punt de color i perfumat l'oli hi posem les favetes que couran aprox 15 mins a foc lent amb una mica d'aigua i sal. Poca aigua, només per a que estiguin humides. A mitja cocció afegim el botifarró desfet. Al acabar rectifiquem de sal, pebre i li posem l'orenga. Reservem.
A banda, coem els espagueti en aigua abundant amb sal. Al acabar no els escorrem, sino que els agafem amb directament de l'aigua de cocció i els aboquem sobre les faves de forma que la miqueta d'aigua que porten emulsiona amb la 'salsa' i queda molt més bó
Al tàper i llestos!!
Etiquetes de comentaris:
carmanyola,
pasta,
Recepta,
receta,
tàper
dimarts, 18 de setembre del 2012
de Pans&Potes. Art i gastronomia...heh!
Un cop més hi ha col.lisió entre el món de l'art i el gastronòmic. Si des de la cuina massa sovint s'ha abusat d'una aproximació artística al fet de la cuina de restauració, posant en segon terme menudeses com el sabor, l'aroma i la ergonomia del plat... des de l'art també es perpetren algunes performances que deu n'hi do.
Aquí en tenim una que em costa de classificar, el "Dough Portrait" del suec Søren Dahlgaard
Retrats amb cara de pa, o millor dit, amb cap de pa.
La intenció declarada del Soren és que no ens distraiem amb les jetes del personal retratat i ens fixem en la posició dels braços, el vestuari, el fons...que sapiguem gaudir del conjunt de la fotografia.
Però a veure.. ànima de cantir, si es tractava d'això...Jo només hi veig un enorme bola de massa amb cos en aquestes fotografies!!
Via Publico Portugal
Aquí en tenim una que em costa de classificar, el "Dough Portrait" del suec Søren Dahlgaard
Retrats amb cara de pa, o millor dit, amb cap de pa.
La intenció declarada del Soren és que no ens distraiem amb les jetes del personal retratat i ens fixem en la posició dels braços, el vestuari, el fons...que sapiguem gaudir del conjunt de la fotografia.
Però a veure.. ànima de cantir, si es tractava d'això...Jo només hi veig un enorme bola de massa amb cos en aquestes fotografies!!
Via Publico Portugal
Etiquetes de comentaris:
art i gastronomia,
arte y gastronomía,
humor gastronòmic,
pa
de pizza de llagostins, ceba i llagostins. He dit que porta llagostins?
Una pizza que em va servir per a ensenyar als pares com funciona l'amassat per autòlisi (veure aquí la descripció complerta) i de pas gaudir en un dissabte de vacances en familia. També vem fer una pizza de verdures igual de bona, però aquesta queda millor a la foto. Vivim en un món dominat per la imatge, ostia!!
La gràcia, a banda de fer servir l'autòlisi i observar sobre la teva cuina com la massa es fa 'sola' sense pastar pràcticament gens ni mica, -la gràcia, deia- és aprofitar per una banda tota la fotuda essència marina que porten aquestes bestioles amb cap d'Alien el octavo passajero justament dins el cap.
Separar, daurar, bollir i reduir aquesta essència és la clau del sabor final a la pizza. A banda, vaig afegir també una mica de dolçenc sabor de ceba caramelitzada i atenció al detall final: un parell de cullerades del suc dels caps dels llagostins sense cap mena de processat. Li donen un sabor excepcional.
Pizza de llagostins, ceba i llagostins.
Ingredients:
Per a la massa (surten dues pizzes grans):
500 grs de farina
350 ml d'aigua
10 grs de llevat de forner
40 ml de mantega
sal i oli
Per al topping:
700 grs de llagostins (de fet jo en vaig posar 1000 grs, perque de fet soc molt del llagostí)
Dues cebes
Un bon grapat de ceba caramelitzada
Formatge (jo he fet servir emmental francés)
Unes cullerades de tomàquet triturat
Sal, oli, pebre
Procediment:
Per a fer la massa, fem servir el procediment autolític. Barrejem els elements durant uns trenta segons en un bol ben gran i quan tenim la massa molt enganxosa i gens treballada la deixem descansar sobre el marbre ben pintat amb oli. La pintem amb oli per sobre per a que no s'assequi.
La deixem descansar 15 minuts, li donem dos plecs a la massa i li donem la volta. Tornem a deixar 15 mins més de descans i repeteim la operació. Així tres vegades i al final tindrem una massa elàstica i ben formada.
Separem els caps dels llagostins, treiem el suquet interior de quatre o cinc caps i el reservem. La resta, a una cassola amb ceba i oli per a daurar. Quan estan daurats afegim aigua per a fer una cocció d'aprox. 20 minuts. Al final colem i aixafem be els caps per extraure tota la substància.
Tornem a posar aquest brou al foc per a reduir-lo fins que tenim una salsa espessa. Alerta, no posem la sal fins al final perque al reduir tant ens podria quedar salat.
Treiem el budell al cos dels llagostins i els passem per una pella amb una mica de mantega. Foc molt fort i 20 segons en grupets de 10 llagostins. Volem que estiguin daurats per fora i crus per dins.
Finalment procedim a muntar la pizza estirant la massa, posant per sobre una capa de formatge (separa la humitat de la massa), una mica del tomàquet i els llagostins. Per sobre escampem la salsa molt reduida i la ceba caramelitzada.
Acabem amb una mica més de formatge per sobre i al forn a tope per sota. En el meu forn en uns 12 mins està feta. Acabem repartint per sobre el suc en cru dels caps de llagostí que haviem reservat.
I ca ces't tout, que no està pas malament i que personalment és una de les pizzes que més m'agrada :)
La gràcia, a banda de fer servir l'autòlisi i observar sobre la teva cuina com la massa es fa 'sola' sense pastar pràcticament gens ni mica, -la gràcia, deia- és aprofitar per una banda tota la fotuda essència marina que porten aquestes bestioles amb cap d'Alien el octavo passajero justament dins el cap.
Separar, daurar, bollir i reduir aquesta essència és la clau del sabor final a la pizza. A banda, vaig afegir també una mica de dolçenc sabor de ceba caramelitzada i atenció al detall final: un parell de cullerades del suc dels caps dels llagostins sense cap mena de processat. Li donen un sabor excepcional.
Pizza de llagostins, ceba i llagostins.
Ingredients:
Per a la massa (surten dues pizzes grans):
500 grs de farina
350 ml d'aigua
10 grs de llevat de forner
40 ml de mantega
sal i oli
Per al topping:
700 grs de llagostins (de fet jo en vaig posar 1000 grs, perque de fet soc molt del llagostí)
Dues cebes
Un bon grapat de ceba caramelitzada
Formatge (jo he fet servir emmental francés)
Unes cullerades de tomàquet triturat
Sal, oli, pebre
Procediment:
Per a fer la massa, fem servir el procediment autolític. Barrejem els elements durant uns trenta segons en un bol ben gran i quan tenim la massa molt enganxosa i gens treballada la deixem descansar sobre el marbre ben pintat amb oli. La pintem amb oli per sobre per a que no s'assequi.
La deixem descansar 15 minuts, li donem dos plecs a la massa i li donem la volta. Tornem a deixar 15 mins més de descans i repeteim la operació. Així tres vegades i al final tindrem una massa elàstica i ben formada.
Separem els caps dels llagostins, treiem el suquet interior de quatre o cinc caps i el reservem. La resta, a una cassola amb ceba i oli per a daurar. Quan estan daurats afegim aigua per a fer una cocció d'aprox. 20 minuts. Al final colem i aixafem be els caps per extraure tota la substància.
Tornem a posar aquest brou al foc per a reduir-lo fins que tenim una salsa espessa. Alerta, no posem la sal fins al final perque al reduir tant ens podria quedar salat.
Treiem el budell al cos dels llagostins i els passem per una pella amb una mica de mantega. Foc molt fort i 20 segons en grupets de 10 llagostins. Volem que estiguin daurats per fora i crus per dins.
Finalment procedim a muntar la pizza estirant la massa, posant per sobre una capa de formatge (separa la humitat de la massa), una mica del tomàquet i els llagostins. Per sobre escampem la salsa molt reduida i la ceba caramelitzada.
Acabem amb una mica més de formatge per sobre i al forn a tope per sota. En el meu forn en uns 12 mins està feta. Acabem repartint per sobre el suc en cru dels caps de llagostí que haviem reservat.
I ca ces't tout, que no està pas malament i que personalment és una de les pizzes que més m'agrada :)
dilluns, 17 de setembre del 2012
de Coctail machine. Quin horror, en vull una
D'acord que és la màquina més impersonal del món.
D'acord que ni tant sols té el detall de ser arrodonida com si fós d'Apple.
D'acord que serà escandalòsament cara per a tenir-la a casa.
Però posats a mecanitzar, Quí vol una màquina humana? Tom Cruise i tots els barmans que ens han aixecat les nòvies durant dècades estan ben fotuts amb aquest coctelera-machine. Et munta els combinats sense ànima però en les proporcions exàctes.
Ja tinc ganes de saber que en pensa la amiga i barwoman Mar Calpena del tema...
Això sí, te l'avantatge que no et cal estudiar res més que com introduir el còctel que desitjes, li demanes el combinat i punto. Ideal per a dropos vaja. La única cosa que realmet m'amoïna és saber si es pot actualitzar com el GPS Tom Tom -algú sap si això dels còctels és com la cuina de vanguarda, per exemple?- i si admet connexió USB (o wifi): necessito publicar els combinats directament al mur de Facebook i Twitter. I al blog, of course.
D'acord que ni tant sols té el detall de ser arrodonida com si fós d'Apple.
D'acord que serà escandalòsament cara per a tenir-la a casa.
Però posats a mecanitzar, Quí vol una màquina humana? Tom Cruise i tots els barmans que ens han aixecat les nòvies durant dècades estan ben fotuts amb aquest coctelera-machine. Et munta els combinats sense ànima però en les proporcions exàctes.
Ja tinc ganes de saber que en pensa la amiga i barwoman Mar Calpena del tema...
Això sí, te l'avantatge que no et cal estudiar res més que com introduir el còctel que desitjes, li demanes el combinat i punto. Ideal per a dropos vaja. La única cosa que realmet m'amoïna és saber si es pot actualitzar com el GPS Tom Tom -algú sap si això dels còctels és com la cuina de vanguarda, per exemple?- i si admet connexió USB (o wifi): necessito publicar els combinats directament al mur de Facebook i Twitter. I al blog, of course.
Quin horror. En vull una.
Etiquetes de comentaris:
coctels,
curiositats,
humor gastronòmic
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














